cul d'angúnies

Cap de Boumort (Pallars Jussà)

2012-01-19T01:38:00.001+01:00

Entre les comarques del Pallars Jussài l'Alt Urgell hi ha la desconeguda i salvatge reserva de caça delBoumort.

Pujaré fins el Cap del Boumort, vèrtexgeodèsic i punt culminant del massís homònim, des d'on esperogaudir d'unes bones vistes.

A més, pel camí, espero topar ambalgun que altre cèrvid, molt abundants a la reserva.

Cap de Boumort 2077m.

Situació: Pallars Jussà, Boumort,Bòixols.

Punt d'inici: Inici del barranc delsCóms de Carreu.

Accés: Des de Bòixols, segueixo perla carretera L-511 en direcció a Coll de Nargó. Entre els Km 20 i21 de la carretera em desvio, a mà esquerra, per la pista que va aMontanissell i els Prats. Arribo a una bifurcació on prenc, al'esquerra, la pista que va cap al poble dels Prats. Segueixo per lapista principal, deixant, a mà dreta el desviament cap al poble delsPrats, i arribant uns metres més amunt al coll de Llívia on hi haun plafó amb un mapa de la reserva. Des del coll de Llívia, marxoper la pista de la dreta que segueix pujant. Deixo enrere eldesviament cap a Cal Magí i segueixo pujant per la pista durant 3 o4 km més, fins que arribo a una corba de 180º cap a la dreta, on hiha l'inici d'un camí prohibit a la circulació de vehicles. Aparcoel cotxe i començo a caminar.

Horari total: 3:30 hores

Pujada acumulada: 580 metres

Alçada màxima: 2077 metres

Ruta: Barranc del Cóms (1682m) –Plan de Calama (1815m) – Plan de Llet (1870m) – La Creueta(1970m) – Cap de Boumort (2077m) – La Creueta (1970m) – Pladels Grallons (1785m) – Barranc dels Cóms (1682m).

Cartografia: Serra de Boumort, escala1:20.000. Editorial Piolet

Mapa ICC escala 1:25.000

LA RUTA PAS A PAS

L'escassa presència de gent en aquestmassís fa que els senders, molt sovint, siguin perdedors o que,literalment, hagin desaparegut. Per tant és important tenir una bonadosi d'orientació.

Des de la corba on he deixat el cotxe,m'endinso al bosc seguint un camí carreter prohibit a la circulació de vehicles a motor.

Arribo a una clariana on hi ha una fontabeurador pel bestiar i on el camí carreter acaba.

Abeurador pel bestiar.

Tot i que segur que hi ha altres formes de pujar al pla de Calama, jo, fent cas del mapa que duc, pujo bosc através per la dreta de la font, seguint el curs d'una torrentera.

Pujo i pujo fins a la carena, des d'onno tinc visibilitat perquè és coberta d'arbres. Faig un gir al'esquerra i segueixo pujant per la carena fins a treure el cap a lapart més elevada del pla de la Calama, just a tocar dels rocs del'Esteve.

Contemplo les vistes que hi ha desd'aquí dalt des d'on distingeixo el Pedraforca, abans de prosseguir el meu recorregut.

Plan de la Calama.

Per un bosc molt més esclarissat,començo a baixar, en direcció NO, cap a la part baixa del pla de laCalama.

Arribo a la part baixa del pla. Enaquest punt, els arbres estant aïllats i tinc un filat pel bestiar, amà esquerra, que delimita l'esplanada.

Seguint el filat, m'enfilo en direccióNO, per la solana dels Cóms, situada just al davant.

Vistes sobre la serra de Carreu i el Montsec.

Pujo fins a la carena per seguir-la, capa l'esquerra, en direcció O.

Deixo enrere el punt més elevat de lacarena i començo a baixar suaument fins al plan de Llet.

Travesso la bonica esplanada i m'enfilo, semprecamp a través, al turó que tinc davant.

Sóc dalt del turó, a tocar del'aresta de la cinglera des d'on hi ha bones vistes de la vall delbarranc d'Inglada i del prat Muntaner, situat al capdamunt de lavall.

Plan de Llet i cingles sobre la vall d'Inglada.

Coll del Prat Muntaner.

Es nota que sóc lluny de qualsevolcamí, i això propicia que el turó sigui utilitzat com a refugipels cérvols, tal i com demostra l'enorme quantitat de cagallons quecobreixen el terra.

Ressegueixo l'aresta de la cinglera ino trigo a sorprendre els primers cérvols descansant. I els sorprencde tant aprop, que m'espanto una mica i tot quan fugen muntanya avall.

Resseguint l'aresta de la cinglera.

Sense allunyar-me del perfil de lacinglera començo a perdre alçada, en direcció NO, cap a la comaque hi ha davant meu, per on passa un camí carreter.

Lluny de la presencia humana, la faunasalvatge es fa notar amb tota claredat, i mentre un ramat decérvols o daines, passa per l'altra banda de la coma, una guineufuig pràcticament de sota els meus peus.

Cérvols i Daines abunden a la reserva.

Baixo fins a trobar aquest camícarreter que veig al fons de la coma i el prenc en direccióascendent.

Pujo pel camí fins al costatd'unes antenes des d'on veig tot el camí que em resta perfer.

Deixo enrere les antenes i pel mateixcamí carreter baixo, girant a l'esquerra, cap al pla de la creuetasituat en una petita fondalada a tocar d'on sóc ara.

Pla de la Creueta

El pla de la Creueta és travessat per unfilat pel bestiar.

A la part més baixa de l'esplanada hiha una porta per on creuo el filat en direcció NO.

Segueixo pujant pel camí carreter, perl'altra banda del filat, que sense cap problema em deixa als peus delVèrtex geodèsic que marca el cim del Cap del Boumort.

Cim del Cap de Boumort 2077 metres

De forma molt arrodonida, el cim delCap del Boumort té un dels vèrtex més arregladets que he vist mai.Fins hi tot, al costat del llibre de piulades, hi ha una cadira defusta, convenientment pintada amb la senyera, on es pot descansarcòmodament.

Com a vèrtex geodèsic que és, els2077 metres d'alçada garanteixen bones vistes de bona part de lesserralades prepirinenques i pirinenques occidentals.

Muntanyes de la Vall Fosca i la Vall d'Àssua.

Mar de núvols que cobreix la conca de Tremp.

Per tornar al punt d'inici, utilitzaréuna ruta diferent a la de la pujada, més ràpida i directe.

Desfaig el camí, sobre els meuspassos, fins al pla de la Creueta on torno a travessar el filat.

I encara desfaig més camí passant, unaltre cop, per les antenes, i baixant fins a la coma on he pres elcamí carreter quan pujava.

Desfaig un tram del camí.

Deixo de desfer camí, i enllocd'abandonar el camí carreter, hi segueixo baixant, a la dreta endirecció S fins a la pista de terra que ve del refugi del Boumort.

Segueixo uns metres la pista en sentitdescendent i, de seguida, l'abandono per prendre, a mà esquerra, uncamí que és prohibit a la circulació de vehicles.

Pista que baixa del refugi de Boumort.

Travessant el pla dels Grallons, segueixo aquest camí, sense arbres quem'obstaculitzin la visió, fins a la mateixa pista de terra que ve del refugi delBoumort i que veig unes desenes de metres sota meu.

Arribo a la pista i ja només l'he deseguir durant uns centenars de metres fins al barranc dels Cóms deCarreu, i la corba on comença el camí on tinc aparcat el cotxe.

Sant Martí de les Tombetes (Pallars Jussà)

2011-12-06T17:16:00.001+01:00

Amb el nom de les Tombetes es coneixl'assentament d'origen medieval, situat a la vessant meridional delMontsec d'Ares, molt a prop del poble de Moror.

Situat dalt d'un turó, el despoblat deles Tombetes encara conserva les restes de la fortificació,l'església i la necròpolis amb les tombes tallades a la roca.

Sant Martí de les Tombetes

Situació: Pallars Jussà, Montsecd'Ares, Moror.

Punt d'inici: Moror - cabana de Carri.

Accés: Pujant per la C-13, prenc lasortida cap a Guàrdia de Noguera. Deixo enrera el poble, i per laLV-9124 vaig fins al poble de Moror. Aparco a la sortida del poble, atocar de la barraca de Carri.

Horari total: 2 hores

Pujada acumulada: 320metres

Alçada màxima: 765 metres

Ruta: Moror (814m) – barranc del bosc(660m) – Sant Martí de les tombetes (765m) – barranc del bosc(660m) – Moror (814m).

Cartografia: Montsec d'Ares, escala1:20.000. Mapes de la Guia Negra

Mapa ICC.

La ruta pas a pas

Venint des de Guàrdia de Noguera,travesso el poble de Moror fins a una barraca de maons que hi ha ales afores del poble anomenada del Carri.

Deixo el cotxe aparcat al costat de labarraca del Carri al marge esquerra de la carretera (814m).

Prenc la pista de terra que baixa,enmig dels camps de conreu, en direcció al Montsec.

Pista que travessa els camps de conreu.

Arribo a una cruïlla on un palindicador assenyala la direcció que cal seguir cap a Sant Martí deles Tombetes. Prenc la pista que marxa planejant per la dreta marcada com a GR. Passo pel costat d'una gran alzina allà on lapista fa un gir i baixa fins a trobar una nova bifurcació.

El GR marxa per la pista de la dreta,jo, prenc el brancal de l'esquerra que segueix baixant cap altorrent.

La pista planeja per sota d'unes roquesi passa al costat d'una petita esplanada, a mà esquerra, just abansde baixar fins al llit del barranc del bosc i creuar-lo per un gual (660m).

Gual per on travesso el barranc del Bosc.

A l'altra banda del torrent, la pistas'ha convertit en un pedregós camí carreter que puja vorejat peruna renglera d'arbres que semblen de jardí i que no se identificar.

El camí puja fent grans marrades is'endinsa al bosc fins a trobar un cartell indicador que marcal'inici d'un sender.

Camí carreter que puja fent grans marrades.

Deixo el camí carreter que marxa cap ala dreta i ,fent cas de pal indicador, prenc el sender que em quedaenfront.

El sender, perfectament conservat, vaflanquejant un dels contraforts que baixen per l'esquena del Montsec,i es dirigeix cap a un turonet envoltat de cingleres que hi ha davantmeu.

Arribo davant del pont de fusta quesupera un tallant a la roca i facilita l'accés al turonetencinglerat on vull accedir.

Pont que dona accés al poblat de Sant martí de les Tombetes.

Travesso el pont i just a l'altra bandaja trobo uns antics graons tallats a la roca al costat de les restesd'una antiga muralla. Estic entrant al despoblat de les Tombetes.

Sembla ser que l'assentament de lestombetes té una antiguitat anterior a l'any 1000 i que probablementva ser abandonat a finals de l'edat mitjana quan les necessitatsdefensives dels pobladors van disminuir.

Vistes des del turó on hi ha l'assentament.

Tot i la seva antiguitat, l'assentamentencara conserva les restes de la fortificació que el protegia, del'església, i de la necròpolis amb les seves espectaculars tombestallades a la roca.

Entre la vegetació, recorro la carenacap a llevant fins a trobar, a la part més elevada del turó (765m), lesrestes de les tombes excavades a la roca que donen nom al'assentament.

Les tombes tallades a la roca.

M'estic una estona dalt del turó,assegut a tocar de les tombes, observant l'exuberant i salvatgevegetació que m'envolta i penso que el Montsec és una serra moltespecial.

La tornada, la faig pel mateix lloc peron he vingut.

Pic de Russell (Alta Ribagorça)

2011-11-09T00:27:00.003+01:00

Va ser baixant del Vallhiverna que ensvam fixar en la silueta del pic de Russell, l'última gran muntanyadel massís de la Maladeta. Vam decidir en aquell mateix moment quel'any següent hi pujaríem i aquí estem de nou. Aprofitant unsmagnífics dies de final d'estiu per intentar ascendir-lo prenen coma punt de partida l'estany de Llauset, i passant una confortable nit ala cabana de Botornàs.

Pic de Russell (3205m).

Situació: Alta Ribagorça, ParcNatural de Posets Maladeta, Vall de Llauset

Punt d'inici: Presa de l'estany deLlauset (2135m)

Accés: Pujant per la N-230, prenem lasortida cap al poble d'Aneto. Al final del poble comença una pistamig asfaltada que puja fins a l'estany de Llauset situat a l'altrabanda del túnel.

Horari total: 8:30 hores

Pujada acumulada: 1360 metres

Alçada màxima: 3205 metres

Ruta: Estany de Llauset (2135m) –Cabana Botornàs (2338m) – Estany de Botornàs – Coll deVallhiverna (2728m) – Collada dels Isards (2803m) – Diagonal dela paret SE del Russell – Avantcim SE (3203m) – Pic de Russell(3205m) – Avantcim SE (3203m) – Diagonal de la paret SE –Collada dels Isards (2803m) – Coll de Vallhiverna (2728m) –Estany de Botornàs – Cabana de Botornàs (2338) – Estany deLlauset (2135m).

Cartografia: Vall de Barravés,Ribagorça. Escala 1:25.000. Editorial Alpina.

LA RUTA PAS A PAS

DIA 1

L'excursió que ens proposem fer ésllargueta i per evitar llevar-nos excessivament d'hora hem deciditvenir a dormir aquí, a les altures.

Podríem pernoctar a la mateix presa,com fa molta gent, però nosaltres preferim guanyar una mica de tempsi farem nit a la cabana de Botornàs, a uns 45 minuts del'aparcament.

Estany de Llauset.

De cara a l'embassament de Llauset,prenem el camí que, per un petit túnel, va a buscar la riba dretade l'estany.

De seguida que sortim del túnel,deixem a la dreta el sender que puja cap a la collada d'Anglos, icomencem a vorejar l'estany fins a la seva entrada d'aigües.

Just a la cua de l'estany creuem eltorrent de Botornàs que prové de l'estany homònim.

Torrent de Botornàs.

Encara avui es poden veure les restesdel pont d'acer que creuava el torrent i que una allau va destrossarcompletament.

Sense deixar el GR, ens enfilem fentuna gran marrada fins al pal indicador que assenyala una bifurcació.

Per l'esquerra, seguint la vall, elcamí puja cap al coll de Llauset, nosaltres però, prenem el brancalde la dreta que puja fins a la cabana de Botornàs.

Cabana de Botornàs.

Aquí passarem la nit. La cabana estàsituada uns metres sobre l'estany de Botornàs. No té gairescomoditats però està força neta i en bon estat. Té porta,finestres, el terra encimentat, i a més, hi ha una llar de foc queno utilitzem perquè aquí dalt no hi ha res per cremar.

Estirem les màrfegues al terra ipassem la nit protegits de les fredes temperatures de l'exterior.

DIA 2

Ens llevem d'hora, cap a les 5, quan elsol encara no ha sortit. Ens abriguem força i prenem un cafetonetcalent perquè fa fred, i a l'exterior de la cabana l'herba estàcoberta pel gebre.

Amaguem els sacs i màrfegues entre lesroques i seguint el GR, baixem cap a l'estany de Botornàs.

Estany de Botornàs.

Passem per la riba dreta de l'estany ia l'entrada d'aigües descobrim un grapat de tendes de gent que hanpassat la nit aquí.

Travessem el rierol un parell devegades i, per la riba esquerra pugem, seguint el GR 11, fins al palindicador on el sender es bifurca.

El brancal de la dreta va cap a la valld'Anglos, però nosaltres prenem el brancal de l'esquerra ques'enfila entre les roques en direcció al coll de Vallhiverna.

Pujant al coll de Vallhiverna.

Just abans d'arribar a un estany delque no sabem el nom, el sender es torna a bifurcar. Nosaltres seguimel GR 11 que marxa per la dreta.

El sender s'enfila per una tartera, ide roca en roca, acabem arribant al coll de Vallhiverna (2728m).

Ibons de Vallhiverna des del coll homònim.

Des d'aquí estant, ja veiem laMaladeta i tota la cara sud del pic de Russell just davant nostre.

Abandonem el GR 11, que baixa cap alsibons de Vallhiverna, i prenem el sender que comença just sota elcoll i flanqueja per la dreta, en direcció NE, cap al coll delsIsards.

El sender que seguim ja no és tantmarcat com el GR, però tot i així arribem al coll dels Isards sensegaires problemes (2803m).

Coll dels Isards amb el pic de Russell a l'esquerra.

A partir d'aquí, el camí ja no estàtant senyalitzat i és per això que ens aturem una estona al coll,per analitzar la ruta que seguirem.

Volem pujar al cim per la gran diagonal(clarament visible) que creua tota la paret SE del pic de Russell. Iper arribar a l'inici de la gran diagonal no tenim més remei quecreuar tot el mar de roques que tenim als peus.

Mar de roques amb el pic Russell i la diagonal.

La manera més fàcil de baixar fins almar de roques és per la banda més meridional del coll, on trobemalguna fita que indica el camí.

Des dels peus del rocam, ens armem depaciència i comencem la pesada travessa de la grandiosa tartera.

Tot i que alguna fita, de tant en tant, ens recorda que altra gent ha passat per aquí abans, no hi ha uncamí clar, i optem per marcar-nos una línia des d'on som finsl'inici de la diagonal i seguir-la.

Estanyets, mar de roques i coll dels Isards, al fons.

Passem pel costat d'uns petitsestanyets situats a mig camí de la nostra feixuga travessa.

Deixem enrere els estanys, guanyantalçada decididament cap als peus de la paret, i tot seguit,flanquegem la tartera, que ara és de roca més petita i incòmode,fins a l'inici de la diagonal.

Canal que travessa tota la paret SE en diagonal.

Ara si, el camí ja es veu clarament, icomencem a pujar per la canal que travessa tota la paret SE, vigilantamb el terreny descompost que en combinació amb la forta pendent nofaciliten la progressió.

Arribem al final de la canal, a tocarde la punta SE del Russell. Només hem de sortir de la canal per ladreta i acabar de pujar per les roques, els darrers metres fins al'avantcim SE (3203m).

Avantcim SE amb la cresta del Russell i l'Aneto al fons.

Per anar al cim, el millor és nofer-ho per la cresta que és molt exposada. Busquem un sender que,que baixa uns metres pel vessant SO, i ressegueix tota la cresta, unsmetres per sota de l'aresta, sense cap dificultat.

Sender que ressegueix la cresta del Russell.

Arribem al cim del pic de Russell(3205m). No cal dir que el paisatge és espectacular en totesdireccions. De prop, veiem la vall de Salenques, als nostres peus, elMargalida i l'Aneto enfront, la vall de Llosars a l'esquerra i totala cresta del Russell a l'esquena. De lluny, les muntanyes es perdena l'horitzó.

El massís de la Maladeta amb l'Aneto.

Vall de Salenques.

Pic de Vallhiverna.

Cresta del Pic Russell.

La tornada fins a l'estany de Llauset,on hem començat l'excursió, la fem desfent el camí de pujada.

Patim, un altre cop, el mar de pedres ipassem una set de mil dimonis, perquè hem acabat l'aigua i, encaraque sembli mentida, no trobem aigua potable fins uns metres sota elcoll del Vallhiverna, quan ja fa estona que tenim les cantimploresbuides.

A prop de la cabana de Botornàsrecuperem el material que teníem amagat entre les roques i amb unúltim esforç arribem al cotxe.

Tuc deth Pòrt de Vielha (Val d'Aran)

2011-10-20T00:46:00.006+02:00

A primer cop d'ull el Tuc deth Pòrt deVielha no crida gaire l'atenció. No és una muntanya especialmentalta, no és tècnica, i ni tan sols és gaire estètica, però ésun vèrtex geodèsic i això garanteix unes vistes immillorablessobre tot el que l'envolta, la Maladeta inclosa.

Tuc deth Pòrt de Vielha.

Situació: Val d'Aran, Vielha eMijaran, boca sud del Túnel de Vielha.

Punt d'inici: Espitau de Vielha.

Accés: Pugem per la N-230 fins unsmetres abans de la boca sud del túnel de Vielha on ens desviem, finsa l'aparcament de l'Espitau de Vielha.

Horari total: 4 hores

Pujada acumulada: 965 metres

Alçada màxima: 2605 metres

Ruta: Espitau de Vielha (1650m) - Pòrt Vielh deth Hòro (2287m) - Pòrt de Vielha (2442m) - Tuc deth Pòrt de Vielha (2605m) - Pòrt de Vielha (2442m) - Pòrt Vielh deth Hòro (2287m) - Espitau de Vielha (1650m).

Cartografia: Vall de Barravés,Ribagorça. Escala 1:25.000. Editorial Alpina.

Mapa icc. escala 1:25.000

LA RUTA PAS A PAS

Començo a caminar des de l'aparcamentque hi ha a la boca sud del túnel de Vielha (1650m), just al costatdel refugi de l'Espitau.

Seguiré un antic camí ramader que,abans de la construcció del túnel, comunicava el Mijaran amb lavall de Barravés.

Des del mateix aparcament prenc unapista amb senyals del GR 211.5, que s'endinsa cap a la vall deMolières per la vessant de la muntanya.

Vall de Molières.

Arribo a una bifurcació. La pistasegueix endinsant-se a la vall, però jo, seguint el GR, prenc unsender que s'enfila pels prats de la dreta de la pista.

Pujo i pujo fent marrades i travessantun bosquet de pi negre fins arribar al Plan dera Espona.

Plan dera Espona.

Travesso l'esplanada i la torrenteraque hi ha a continuació. No faig cas de l'altitud que marquen elspals indicadors perquè, segons el mapa i l'altímetre, fallen d'unabon grapat de metres.

Pujo per la riba esquerra del torrentfins al pla de les marrades de la Gerbosa on encara es veuen lesrestes de l'antic camí.

Marrades dera Gerbosa.

Passo pel costat d'un antic búnquerque m'imagino que pertanyia a la línia Pirineus amb la que Francovolia protegir-se d'una possible invasió aliada un cop finalitzadala guerra civil.

Deixo el búnquer enrere i, de seguidaarribo a prop del Pòrt Vielh deth Hòro (2287m), des d'on ja hi haunes magnífiques vistes sobre la Maladeta. Llàstima que els núvolscreixen a gran velocitat i ja comencen a tapar els cims més alts.

Pòrt Vielh deth Hòro.

Prenc el sender que, per la dreta delport, marxa flanquejant cap a llevant en direcció al Tuc deth Pòrtde Vielha que cada cop es veu més a prop.

Arribo al Pòrt de Vielha (2442m) on elGR que seguia empren la baixada cap al Mijaran.

Aresta del Tuc deth Pòrt de Vielha per on pujo al cim.

Des del coll, abandono el sender im'enfilo entre la rocalla, a mà dreta, buscant l'aresta ques'enfila.

Sense cap dificultat trobo el camí,que de seguida és marcat amb fites, fins el mateix vèrtex geodèsici les restes de les antigues antenes que coronaven el cim (2605m).

Cim del Tuc deth Pòrt de Vielha (2605m).

La vall de Molières i el massís de la Maladeta entre els núvols.

Tot i les nuvolades que ja tapencompletament la Maladeta, les vistes sobre la vall de Molières, lavall de Barravés, la val d'Aran i el llac Redó justifiquenplenament l'ascensió.

La tornada la faig desfent el camí peron he pujat.

Pic del Monteixo (Pallars Sobirà)

2011-09-21T00:19:00.001+02:00

El pic del Monteixo o Puig d'Àreu ésuna muntanya privilegiada. La seva situació, a cavall entre la vallFerrera i la vall de Tor, i la seva alçada de 2905 metres en fan unatalaia natural amb unes vistes incomparables sobre la Pica d'Estats iels cims que l'envolten.

La seva clàssica forma de piràmide lafan una muntanya molt estètica que es pot veure des de molts puntsdel Pallars Sobirà.
Pujarem per Aixeus i així, de passada, visitarem l'estany.

El Monteixo vist des d'Aixeus.

Situació: Pallars Sobirà, Vall Ferrera, Àreu

Punt d'inici: Pàrquing d'Aixeus

Accés: Des del poble d'Àreu és prenla pista de terra en direcció al pla de Boet i el refugi de la VallFerrera. A mig camí, just quan entrem al pla de la Selva, trenquem ala dreta per la pista que s'enfila fins el pàrquing d'Aixeus oncomencem l'excursió. És molt recomanable utilitzar un cotxe dexassís alt.

Horari total: 4:30 hores

Pujada acumulada: 930 metres

Alçada màxima: 2905 metres

Ruta: Pàrquing d'Aixeus (2040m) – Pleta (2120m) – bifurcació estany Aixeus (2410m) – Monteixo (2905m) – bifurcacióestany Aixeus (2410m) – Pleta (2120m) – Pàrquing d'Aixeus (2040m).

Cartografia: Pica d'Estats, Mont-roig.Escala 1:25000. Editorial Alpina.

Mapa escala 1:25.000 icc

LA RUTA PAS A PAS

Des del pàrquing d'Aixeus (2040m) busquem elpal indicador que assenyala la direcció de la nostra ruta i comencema pujar per un camí carreter prohibit al pas de vehicles a motor.
Al cap de pocs minuts de pujada arribemal final del camí carreter on hi ha un pont de fusta que travessa el rieroli una font d'on raja un bon doll d'aigua. Fent cas del pal indicadorprenem el sender que comença davant nostre i passa just per sobre lafont.

El sender puja paral·lelament alrierol que creuem just abans d'arribar a una pleta on la pendent disminueix.

Pleta

Voregem el pla i tornem a creuar elrierol abandonant el bosc definitivament.

El sender que seguim s'enfiladecididament entre pedres i arbustos per la dreta del rierol.

Passem a prop d'un petit salt d'aigua iseguim pujant per un terreny cada cop més pedregós.

De cop, el sender que seguim perdinclinació i arribem a una bifurcació situada uns metres sobre elbonic estany d'Aixeus (2410m).

Estany d'Aixeus

El caminet que baixa va, evidentment,cap a l'estany, nosaltres prenem el camí que marxa cap a la dretavorejant el turonet.

De seguida veiem que el sender s'enfilaper una forta pendent herbosa situada a la dreta del circglacial.

Buscant l'esquena de la muntanya

Pugem per la pendent herbosa i seguimpujant entre tarteres pedregoses buscant l'esquena de la muntanya.

Després de passar per un parell defalsos collets, arribem a una esplanada que dona accés al con cimal.

Con cimal del Monteixo

Aquí dalt el vent és força molest i,tot i que fa sol, ens vestim amb forro polar iventisquer.

Un cop abrigats, voregem l'esplanadaper l'esquerra i seguint multitud de caminets comencem a pujar al concimal.

Arribant al cim

Perdiu de neu

Fa força pendent i just abansd'arribar al cim encara tenim temps de creuar-nos amb una perdiu deneu que empren el vol allunyant-se de nosaltres.

Som al cim del Monteixo o Puig d'Àreu (20905m),i no cal dir que les vistes des d'aquesta talaia són immenses.

Cim del Monteixo a 2905 metres

Peruna banda veiem tota la capçalera de la vall Ferrera, des del petitpoble d'Àreu que es veu al fons de la vall fins a la imponent Picad'Estats que ens queda enfront. Per l'altra banda la vall de Tori les muntanyes Andorranes completen el paisatge més proper. Mésenllà d'aquestes valls les muntanyes s'escampen fins allà on ensallarga la vista.

Estanys d'Aixeus amb la Pica d'Estat al fons.

Cresta i pic de Norís

Descartada la possibilitat de crestejarfins al pic de Norís pel vent, descansem una estona m'entre parlemamb un veterà excursionista francès que ens explica que el diaanterior ha pujat al Baborte, just a l'altra costat de la vall.

La tornada, la fem pel mateix camí peron hem pujat.

Del Bony d'Altars al Tuc de la Cometa (Pallars Sobirà).

2011-05-20T22:28:00.000+02:00

A ponent de la vall d'Àssua. Exercint de barrera natural amb la veïna vall Fosca. S'estén la serra del Rei, que uneix el Bony d'Altars amb el Tossal de la Cometa per una ampla carena. Farem una bonica excursió per les cotes més altes de la vall d'Àssua que ens permetrà fer-nos una idea de la importància que el pasturatge ha tingut en el manteniment del paisatge de la vall.

Tuc de la Cometa.

Situació: Pallars Sobirà, Vall d'Àssua, Llessui.

Punt d'inici: Fita alta de l'antiga estació d'esquí de Llessui (1978m.)

Accés: A la sortida de Sort prenem, a mà esquerra, la carretera LV 5223 fins al poble de Llessui. Des del poble prenem la carretera que va fins a les antigues pistes d'esquí de Llessui. I un des allà, prenem la pista (actualment en mal estat) que travessa el barranc del Pamano i s'enfila cap al coll del Triador. A mig camí del coll, després de fer unes quantes marrades, la pista passa pel costat d'una antic edifici de l'estació anomenat Fita Alta, on deixem el cotxe.

Horari total: 3:30 hores.

Pujada acumulada: 660 metres

Alçada màxima: 2494 metres

Ruta: Fita Alta (1978m) – Bony d'Altars (2456m) – Cap de la muntanya de Seurí (2494m) – Tuc de la Cometa (2446m)– Cap de la muntanya de Seurí (2494m) – Fita Alta (1978m).

Cartografia: Vall Fosca, editorial Alpina. Escala 1:25 000

Mapa icc. escala 1:25 000

La ruta pas a pas.

Deixem el cotxe aparcat al costat de l'antic edifici de la Fita Alta de l'abandonada estació d'esquí de Llessui (1978m). Sort que ens han deixat un cotxe alt perquè les últimes pluges han malmès molt la pista, i de seguir així, la propera vegada haurem de deixar el cotxe bastant més avall.

Des del costat mateix de l'edifici en runes, comencem a pujar pel costat d'un filat espinós i paral·lelament a l'antic remuntador de la Fita Alta.


Pujant pel serrat de la Fita Alta

El Montsent darrera un antic remuntador.

Passem pel costat d'una intersecció de remuntadors (2190m) i sense variar la direcció que portàvem seguim pujant fins al final del remuntador de la Fita Alta.

Arribats al coll on acaba el remuntador, pugem a mà dreta, fins a l'inconfusible Bony d'Altars (2456m) des d'on hi ha una vista immillorable de la vall d'Àssua, a llevant, i de la capçalera de la vall Fosca, a ponent.

Bony d'Altars 2456m.

Crida l'atenció la suavitat de formes de la vessant oriental del Bony contrastada amb l'abrupte vessant occidental.

D'esquena al Montsent, que queda just a l'altra banda del coll del Triador, veiem tota la serra del Rei que recorrerem fins arribar al Tuc de la Cometa que treu el nas al fons de la carena.

La capçalera de la Vall Fosca des del Bony d'Altars.

Comencem a resseguir l'ampla carena en direcció sud. Portem els grampons que no utilitzarem perquè la muntanya està ben pelada de neu però, en canvi, si que ens posem l'anorac perquè el vent que fa és gèlid.

Trobem un camí carreter que ressegueix el llom de la muntanya i el seguim fins a prop del Cap de la Muntanya de Seurí on l'abandonem un moment per fer el cim (2494m).

Serra del Rei.

Quatre fotos des del punt més alt de la serra del Rei i tornem a buscar el camí carreter en direcció sud, sud-est cap al tuc de la Cometa.

Baixem fins el següent coll (2425m) que separa el Cap de la Muntanya de Seurí del Tuc de la Cometa on abandonem el camí carreter, que marxa per la dreta, i ens enfilem camp a través en direcció sud-est.

Últims metres abans d'arribar al Tuc de la Cometa.

La serra del Rei amb el Bony d'Altars al fons.

El Tuc de la Cometa (2446m) coronat amb el seu vèrtex geodèsic tombat és uns metres davant nostre.

Amagats del vent darrera uns petits refugis fets de pedres que hi ha al cim, fem les fotos de rigor i observem el paisatge que va des de les muntanyes d'Andorra fins a l'Aragó.

Tuc de la Cometa 2446m.

La tornada la fem desfent camí fins just a sota del Cap de la Muntanya de Seurí on comencem a davallar pel vessant oriental de la serra fins a trobar el camí carreter que hi ha uns metres més avall.

Arribats al camí carreter, només l'hem de seguir fins a tornar a trobar l'estructura del remuntador de la fita Alta, per on hem pujat fa una estona, i seguir-lo cap avall fins a trobar el cotxe (1978m).

L'imponent Montsent de Pallars.

El Paller de tot l'any i el Castell Sapera (Vallès Occidental)

2011-04-02T02:56:00.001+02:00

Avui visitaré dos dels espais més clàssics de la serra de l'Obac.
Primer, m'aproximaré als peus del Paller de tot l'any. Un característic monòlit de roca que sobresurt per sobre de la carena del camí Ral.
Després, pujaré al Castell Sapera, que amb 939 metres és la màxima elevació de la serra de l'Obac

El Paller de Tot l'any.

Situació: Vallès Occidental, Matadepera, Serra de l'Obac.
Punt d'inici: Alzina del Salari.
Accés: Des de Matadepera prenc la carretera BV-1221, cap a Mura i Talamanca. Al Km 11, en una corba molt tancada, hi ha la zona d'aparcament de l'Alzina del Salari on començo l'excursió.
Horari total: 2:20 hores
Pujada acumulada: 435 metres
Alçada màxima: 939 metres
Ruta: Alzina del Salari (729m) – Coll de les Tres Creus (873m) – Paller de Tot l'any (790m) – Castell Sapera (939m) – Coll de les Tres Creus (873m) – Alzina del Salari (729m).
Cartografia: Sant Llorenç del Munt, Esc. 1:25.000, Editorial Alpina

mapa escala 1:25.000

La ruta pas a pas.

Començo a caminar des de l'aparcament de l'Alzina del Salari on també hi arriba l'autobús públic.
Pujo per la pista asfaltada fins al final de la zona d'aparcament on la pista es bifurca.
Prenc el brancal de l'esquerra que està barrat amb una cadena que prohibeix l'accés als vehicles de motor. Creuo la cadena i al cap de pocs metres giro a la dreta per la pista asfaltada que ara puja decididament.
Arribo a un altre trencall on giro a l'esquerra per la pista que ara és de terra.
Sense apartar-me en cap moment del camí principal, deixo enrere un parell de senders que marxen per l'esquerra.

Coll de les tres Creus.

Arribo al coll de les Tres Creus situat entre el Castell Sapera, a l'esquerra, i el turó de la Pola, a la dreta.
Des del coll prenc el sender GR 5 que per l'esquerra planeja endinsant-se al bosc.
El GR va vorejant els peus del Castell Sapera per la vessant occidental fins que surto del bosc en una pendent rocosa de conglomerat

Carena del camí ral.

Per l'esquerra marxa el sender que prendré a la tornada per enfilar-me al Castell Sapera.
Des d'aquest punt, les vistes sobre el Paller de Tot l'any i la muntanya de Montserrat són més que impressionants. A més, si el dia és clar, des d'aquí es veu perfectament la serra del Cadí que sobresurt al costat del turó de la Pola i la Porquerissa

El Paller de Tot l'any amb Montserrat al fons.

El GR que segueixo, baixa per la carena del Camí Ral en direcció oest, deixant a l'esquerra un parell de senders que baixen cap a la Calsina, situada al fons de la vall.
Amb molta atenció segueixo baixant pel sender fins a trobar, passat el collet Gran, un sender que s'enfila al marge i s'aproxima als peus del Paller de Tot l'any

Paller de Tot l'any.

Dono la volta al característic monòlit rocós que, com el seu nom indica, té forma de paller.
Visitat el Paller, desfaig el camí fins a tornar al GR 5 des d'on encara desfaig un tros de camí més, fins al roquissar on he començat a resseguir la carena

El Castell Sapera i el Queixal de porc.

Aquí deixo el GR que segueix fins el coll de les Tres Creus i prenc el sender que, per la dreta, s'endinsa a l'alzinar en direcció al Castell Sapera

De seguida surto del bosc i flanquejo la roca just per sota del Queixal de porc sense fer cas de petits senders que s'enfilen pel marge esquerra

Flanquejant per sota del Queixal de porc.

Arribo al final de la paret rocosa i trobo un petit sender, marcat amb fites, que s'enfila per l'esquerra fins a la carena que puja fins als peus de la roca del Queixal de porc, on arribo en pocs minuts

Observo la curiosa forma dental de la roca i després retrocedeixo uns metres i baixo pel conglomerat de la vessant oriental fins a una roca que destaca uns metres més avall

La roca Salvatge i el Paller vist des del Queixal.

Des d'aquesta roca, prenc un sender difús que s'endinsa al bosc i voreja els peus del Castell Sapera per la vessant oriental.
Quan sóc, més o menys, a la meitat del flanqueig trobo un trencall i prenc un sender, a mà esquerra, que s'enfila per una canal força empinada.
Amb l'ajuda d'algunes arrels, m'enfilo per la canal fins al capdamunt del Castell Sapera, punt culminant de la serra de l'Obac.

Canal per on pujo al Castell Sapera.

Recorro la part alta de la roca, de punta a punta, gaudint de bones vistes en totes direccions.
Cap a l'est Sant Llorenç del Munt, a l'oest Montserrat, i cap el nord, el Montcau, el Bages i el Pirineu al fons de tot plegat.
M'assec una estona a reposar abans de començar el descens per la mateixa canal per la que he pujat aquí dalt.

El Castell Sapera amb el Montcau al fons.

Des dels peus de la canal, deixo, a mà dreta el sender per on havia vingut, i prenc, enfront, el sender que segueix vorejant els peus del Castell Sapera en direcció NE.
Vaig a buscar un petit turonet rocós que queda uns metres davant meu, entre el Castell Sapera i el coll de les Tres Creus

Vistes de Sant Llorenç.

Passo pel costat del turonet i seguint el sender que planeja arribo de seguida al coll de les Tres Creus.
Des d'aquí només he de desfer el camí per on he pujat fins a l'aparcament de l'Alzina del Salari on acabo aquesta passejada.

El Roc de Pessonada pels Escalirots (Pallars Jussà)

2011-02-22T21:50:00.000+01:00

Pujant per la carretera C-13 des de Tremp cap a la Pobla, destaca a l'altra banda del pantà de Sant Antoni un enorme cingle rogenc. És el roc de Pessonada.

Situat dins de la reserva de caça del Boumort, el roc de Pessonada, és un bonic lloc per fer excursions i observar els carronyaires que nidifiquen al cingle.

Tot i la imponent paret de roca, la cinglera és superable per l'antic pas dels Escalirots que, de cornisa en cornisa, s'enfila per la roca fins al pas de la Portella.

Roc de Pessonada.

Situació: Pallars Jussà, Boumort, Pessonada.

Punt d'inici: Part alta del poble de Pessonada.

Accés: Des de la Pobla de Segur es pren la carretera local que vorejant el pantà per llevant fins a arribar al poble de Pessonada. Aparco el cotxe a la part alta del poble.

Horari total: 2:15 hores

Pujada acumulada: 425 metres.

Alçada màxima: 1242 metres.

Dificultat: Mitjana

Recorregut: Pessonada (900m.) - Mare de déu de la Plana (945m.) - Els Escalirots - la Portella (1242m.) - Feixancs de la Tremor - Sant Joanet (955m.) - Pessonada (900m.).

Cartografia: Serra de Boumort Oest esc. 1:20.000 Editorial Piolet.

Mapa icc. escala 1:25.000

La ruta pas a pas

Deixo el cotxe a la part alta del poble de Pessonada, al costat d'una especie de granja.

El camí que seguiré està ben indicat amb marques de pintura groga i comença al costat d'un pal indicador que hi ha al marge de la carretera i que dona informació sobre la ruta que seguiré.

Pujo pel sender que s'enfila al marge i va a passar pel costat d'un mur de pedra.

inici del sender que va a l'ermita de la Plana.

Passo pel costat d'un roure enorme situat a l'esquerra del camí i de seguida arribo a les envistes de l'ermita de la Mare de Déu de la Plana.

Arribo fins a l'ermita romànica d'una sola nau amb coberta de volta de canó.

Ermita de la Mare de déu de la Plana.

Des de l'esplanada del costat de l'ermità prenc el sender que s'enfila cap a la cinglera.

El sender s'enfila a través de camps d'herba alta i a poc a poc s'encara cap a una canal molt obaga.

A mesura que m'aproximo a la canal, començo a veure que la paret que des de lluny sembla inexpugnable, ara ja no ho és tant.

Canal per on hi el pas dels Escalirots.

El sender s'enfila de cornisa en cornisa guanyant alçada molt ràpidament. Sóc al pas dels Escalirots que segurament és el camí més ràpid per enfilar-se al cingle de Pessonada.

Sense perdre de vista les fites i marques de pintura arribo a la part més alta del cingle, de vegades amb l'ajuda d'algun clau de ferro clavat a la roca.

Accedint a la part més alta de la cinglera.

Sóc dalt del Roc de Pessonada, les vistes sobre tot el municipi de la Conca de Dalt i el pantà de Sant Antoni són espectaculars. Cap al nord, els cims nevats de les muntanyes més altes del Pirineu ressalten per sobre el Roc de Santa.

A més, els voltors (que són xafarders de mena) passen a prop meu mentre ressegueixen el cingle amunt i avall.

Rocs de Santa amb els Pirineus al fons.

Un cop descansat, baixo per la carena en direcció NO cap als Feixancs de la Tremor per on espero poder baixar de la cinglera.

El sender que segueixo baixa de cop fins a l'inici de la feixa de la Tremor que comença a mitja alçada del cingle i la segueixo fins que surt a la carena.

Vista de la cinglera des dels feixancs.

Aquí el sender, que sembla empedrat, fa una giragonsa i baixa cap a la vessant obaga de la cinglera esquivant una petita esllavissada de terra fins a tornar a la carena uns metres més avall.

Just des d'aquest punt, miro amunt cap a l'esquerra i descobreixo la petita balma on s'amaga la petita ermita troglodítica de Sant Joanet.

Ermita troglodítica de Sant Joanet.

Visito les restes de l'ermita abans de retornar sobre els meus passos fins a la carena per on baixo en direcció a la línia elèctrica que passa uns metres per sota.

Ressegueixo la línia elèctrica que va paral·lela a la cinglera en direcció SE fins a un barranc des d'on accedeixo al marge d'uns camps de conreu.

Camps de conrreu als peus de la cinglera.

Ressegueixo el perímetre del camp buscant un camí carreter que comença just a l'altra banda.

Segueixo el camí carreter que desemboca a la carretera d'accés a Pessonada uns metres per sota del cementiri.

Ara ja només he de seguir la carretera fins al poble de Pessonada on acabo l'excursió.

Fonts i boscos al voltant de la font Groga (Vallès Occidental)

2011-01-20T00:16:00.003+01:00

La reserva natural de la font Groga és un dels dos espais d'especial protecció en el nou Parc Natural de la Serra de Collserola. La reserva, de poc més de 112 ha, està situada íntegrament dins del terme municipal de Sant Cugat del Vallès, al voltant del torrent de la Salamandra.
L'interès d'aquest petit espai és el bosc madur, poc habitual a la serra, format bàsicament per alzines i roures.
Faré una volta per aquest bosc humit mediterrani, des de la part més alta de la serra fins al fons de la vall de Gausac.

Font Groga.

Situació: Vallès Occidental, Collserola, Sant Cugat del Vallès.
Punt d'inici: Residència Vista Rica (396m).
Accés: Prenc la carretera de l'Arrabassada BV-1417. Entre els Km 4 i 5, molt a prop de la cruïlla del Tibidabo, hi ha la residència de Vista Rica on hi ha una esplanada per deixar el cotxe.
Horari total: 2:15 hores.
Pujada acumulada: 295 metres
Alçada màxima: 429 metres
Ruta: Vista Rica (397m) – Mina Sant Medir (375m) – font Estrangulador (340m)– font Groga (320m) – font d'en Sert (305m) – Can Puig (300) – font de Sant Medir (215m) – Sant Medir (225m) – Turó de la Margarola (429m) – Vista Rica (397m)
Cartografia: Serra de Collserola, Esc: 1:20.000, Editorial Alpina.

mapa escala 1:10.000

La ruta pas a pas

Deixo el cotxe aparcat a l'esplanada que hi ha a la part posterior de la residència Vista Rica (397m), a tocar de la font.
Amb la casa a l'esquena, prenc el camí barrat amb una cadena que baixa per l'esquerra de la font.

Residència de Vista Rica.

M'estic endinsant a l'obaga de la serra, per un bosc format bàsicament per roures i alzines.
De seguida deixo enrere un sender que marxa per la dreta i cinc minuts després prenc el sender que per l'esquerra, planeja fins a trobar la mina de Sant Medir (375m).

Mina de Sant Medir.

La font està mig enrunada però el seu interior conserva la galeria on encara ara s'hi acumula l'aigua.
Visitada la font, desfaig el sender fins el camí principal per on segueixo baixant.
Arribo a una corba molt pronunciada amb els laterals protegits per un petit mur de merlets. A pocs metres pel sender de l'esquerra hi ha la font de l'estrangulador (340m) mig tapada per la frondosa vegetació i sense cap interès especial. Visito la font situada al llit del torrent i de seguida desfaig el camí fins a la corba dels merlets.
Segueixo baixant pel camí principal fins a la següent corba tancada on s'inicià un sender a mà dreta. Prenc aquest sender que planejant em deixa a la clariana on s'amaga la font Groga (320m).

Font Groga.

La font groga és una de les fonts més clàssiques de la serra i consta d'una paret semicircular formada per arcades i columnes, i d'un banc que ressegueix tota la paret.
Tot i que hi ha constància de la presència de la font molts anys abans, sembla ser que el segle XIX va agafar una gran popularitat perquè a les seves aigües se li atribuïen poders curatius.
Un cop visitada la font, desfaig el sender per on he vingut fins a trobar el camí principal.
Segueixo baixant pel camí i travesso un petit pont que passa per sobre del torrent de la Salamandra. Arribo a una cruïlla on hi ha un pal indicador i segueixo la direcció de Can Puig, tot recte.
El camí voreja un contrafort abans d'emprendre la baixada fins a la curiosa font d'en Sert (305m).

Font d'en Sert.

Tota coberta d'una mena de trencadís, la font d'en Sert ha estat recentment arranjada i fins i tot s'hi ha col·locat un parell de bancs i una taula.
D'esquena a la font, segueixo el sender que en pocs minuts va a parar a la masia de Can Puig (300m), aprofitada com a equipament per a la reinserció social.
Ara només he de baixar per la pista asfaltada fins el fons de la vall on retrobo el torrent de la Salamandra.
Per la pista, que ara és de terra, ressegueixo el torrent, deixant a mà dreta, una pista que s'enfila cap a la urbanització de Sant Medir i posteriorment, deixant a l'esquerra una altra pista que va cap a Can Gener.
Arribo a l'ermita romànica de Sant Medir (225m) situada al fons de la vall de Gausac per on passava una antiga via romana.

Ermita de Sant Medir.

Descanso una estona a l'esplanada del costat de l'ermita abans d'emprendre el retorn cap a la residència de Vista Rica.
Per fer-ho, m'enfilo a l'esplanada que hi ha darrera l'ermita. Vaig una mica a la dreta, pel costat d'uns bancs i unes taules, i quan s'acaba l'esplanada busco un sender que s'enfila a mà esquerra.
Pujo gairebé 130 metres de desnivell de cop, sense ziga-zagues ni res, fins que vaig a parar a una pista de terra.
Seguint unes marques de GR, pujo per la pista deixant enrere el sender amb cadena que marxa per l'esquerra fins que arribo a una cruïlla de pistes.
M'enfilo al marge allà on hi ha un pal indicador i segueixo el GR que s'enfila fins a la part més alta de la serra.
Arribo a una cruïlla de senders on es creuen el GR 6 i el GR 92. Prenc el brancal del GR 92 que marxa cap a la dreta fins que arribo al mirador del turó de la Margarola (429m)

Turó de la Margarola.

Avui hi ha mala visibilitat però habitualment des d'aquí, tant es pot contempla la ciutat de Barcelona com la totalitat de la plana del Vallès.
Segueixo el sender cap a la dreta, en direcció Tibidabo, i vaig a parar a una pista de terra que en pocs minuts i seguint les marques del GR, em retorna a l'esplanada de Vista Rica.

El forat del Portús (Alta Ribagorça)

2010-12-16T23:57:00.006+01:00

La serra de Sant Gervàs és una muntanya prepirinenca molt poc concorreguda, situada entre la Ribagorça i el Pallars Jussà.
La serra està composta d'una llarga cinglera infranquejable que s'estén des del riu Noguera Ribagorçana fins a la serra de l'Estall i el Camporan.
Només un petit pas natural travessa la cinglera i avui l'aniré a trobar.

Situació: Alta Ribagorça, Serra de Sant Gervàs, Adons.
Punt d'inici: Adons (1315m)
Accés: Per la N-260 des de la Pobla de Segur al Pont de Suert, passo el coll de Pervers i abans d'arribar al poble de Viu de Llevata, trenco a l'esquerra (km 355) per una pista asfaltada fins al poble d'Adons.
Horari total: 2:30 hores.
Pujada acumulada: 430 metres
Alçada màxima: 1695 metres
Ruta: Adons (1315m) – Pla de les Boïgues (1540m) – forat del Portús (1690m) – Pla de les Boïgues (1540m) – Adons (1315m).
Cartografia: Alta Ribagorça. Esc. 1:50000. Institut Cartogràfic de Catalunya

La ruta pas a pas.

Deixem el cotxe al prat d'herba que hi ha davant de la casa on venen embotits.
El dia és gris, però no fa tant fred com els darrers dies i la pluja d'aquesta nit, ha desfet gran part de la neu que va caure ahir.
El camí comença a l'altra banda del prat d'herba, allà on hi ha un pal indicador i una tanca pel bestiar.

Adons

El camí que seguirem no té pèrdua perquè està completament senyalitzat pel consell comarcal de l'Alta Ribagorça.
Travessem la porta i per un camí carreter flanquejat per una filera de pollancres, voregem els camps de pastura.

Pastures abans de començar la pujada.

El camí es transforma en sender i just abans de començar a enfilar-nos per l'obaga de la serra, trobem un pal indicador que indicar la direcció que hem de seguir.
Prenem el sender que, per la dreta, comença a guanyar alçada fent grans marrades entre boixos i ginebrers.

Marrades que s'enfilen per l'obaga de la serra.

Arribem a una primera esplanada on encara es conserven restes d'antics murs de pedra seca i on hi ha bonics exemples de carstificació de la roca.
Fent cas de les fites i les marques, seguim el sender que s'apropa cap al barranc dels prats mentre guanya alçada un altre cop.

Roca carstificada.

L'aigua de la neu que es desfà córrer per tot arreu, i el sender que seguim sembla més un riu que un camí.
Superat aquest segon turonet, accedim al pla de les Boïgues, enclotat sota la pala de l'Avedoga.

Pla de les Boïgues.

Travessem l'esplanada en direcció sud. I un cop a l'altra banda, seguim el sender que flanqueja uns metres per sobre l'esplanada abans de començar a guanyar alçada decididament.
Ara que ja arribem a la part més alta de la serra, la boira ens atrapa i comença a ploure.
Sense deixar mai el sender, pugem a prop d'uns avets que destaquen sobre els boixos.

Avets a prop de la carena.

Arribem a la carena des d'on esperàvem tenir unes grandioses vistes sobre la Terreta i que queden en no res per la insistent boira. Només podem veure durant uns segons, a l'esquerra, el cim de l'Avegoda d'Adons on avui no pujarem.

L'Avegoda d'Adons.

Per arribar al forat del Portús, prenem el sender que marxa cap a la dreta, i després d'una lleugera pujada, baixem de cop fins a l'inici del forat.
El forat del Portús és l'únic pas natural que travessa la serra de Sant Gervàs a través d'un tall gegant a la cinglera.

El forat del Portús.

Les seves dimensions són espectaculars, però com que el forat és quasi paral·lel a la cinglera no es deixa veure fins que no hi ets al davant mateix.
Sembla ser que antigament el forat era utilitzat, durant la transhumància, per contar els caps de bestiar, ja que la seva amplada, de menys de dos metres, facilitava aquesta labor.
Travessem el forat i anem a espetegar a la vessant septentrional de la serra on no veiem res per la boira.

Comença a ploure un altre cop i com que som prou lluny d'Adons, decidim començar el retorn desfent el camí que hem fet quan pujàvem.

El Castell de Popa i la Sauva Negra (Vallès Oriental)

2010-11-30T23:42:00.009+01:00

El Moianès és una comarca natural situada damunt de l'altiplà que li dona el nom. Està dividit entre tres comarques administratives i avui m'hi aproparé per visitar la curiosa forma de la roca que sustenta el castell de Popa i l'exuberant Sauva Negra.
La Sauva Negra és un petit paratge natural de poc més de 67 hectàrees situat als contraforts septentrionals del puig Oriol i protegit pel Pla d'Espais d'Interès Natural. Aquesta època de l'any la visita a la Sauva té un plus d'espectacularitat perquè els seus arbres caducifolis estant enfeinats perdent les fulles. Un autèntic espectacle de colors!

Castell de Popa.

Situació: Vallès Oriental, Cingles del Bertí, Castellcir.
Punt d'inici: Local Social de Castellcir.
Accés: Per la carretera C-59 arribo a Castellterçol on prenc la carretera BV-1310 fins a Castellcir.
Horari total: 3:30 hores
Pujada acumulada: 420 metres
Alçada màxima: 922 metres
Ruta: Castellcir (784m) – Ca l'Antoja (682m) – Castell de Popa (852m)– Collet de la Terma (922m) – Font de Sauva Negra (865m) – Pou Cavaller (725m) – Ca l'Antoja (682m) – Castellcir (784m).

Cartografia: Cingles de Bertí, editorial Alpina E-25.

La ruta pas a pas.

Deixo el cotxe a tocar del local social de Castellcir, situat al final del poble (784m).
Fent cas del pal indicador, prenc la pista de terra que comença al costat del local i hi baixo durant una bona estona. Després d'un bon grapat de corbes, la la pista em deixa a un trencall a tocar d'una placa de roca que crida l'atenció.

A prop de ca l'Antoja.

Per la dreta marxa la pista que es dirigeix a l'església de Sant Andreu de Castellcir, jo però, prenc la pista que marxa cap a l'esquerra fins a les envistes de la masia de ca l'Antoja (682m).
Travesso el pas canadenc que evita que el bestiar s'escapi, i enlloc d'entrar a la masia, agafo la pista que passa uns metres per sobre la casa.

El castell de Popa dalt del turó.

Deixo enrere ca l'Antoja per la pista que uns metres més endavant es bifurca. Prenc la pista que marxa per la dreta travessant una porta de ferro pel bestiar.
Passo pel costat d'un camp d'herba, a tocar de la torrassa dels Moros completament enrunada. El castell de Popa és just davant meu, dalt d'un turó.
Allà on s'acaba el camp d'herba que resseguia hi ha un grapat de fites que assenyalen l'inici del sender fresat que puja al castell. Abandono la pista i m'hi enfilo.

Camí que puja al castell de Popa.

El sender comença pujant per un pedregar i de seguida s'endinsa al bosc on travesso un tancat per una porteta situada al mig del camí.
No trigo gaire estona en arribar als peus del castell de Castellcir, també conegut com a castell de Popa per la curiosa forma que té la roca on s'assenta el castell.

Escales d'accés al castell de Popa.

Pujo les escales i, per la porta, entro a visitar les runes del castell que data del segle X (852m).
Visitades les restes del castell, prenc el sender que marxa per la part posterior de les restes.

Interior del Castell de Popa.

Deixo a mà esquerra el camí que es dirigeix a la masia de la Casanova del Castell i prenc el petit sender marcat amb fites que s'enfila per la carena.
Travesso una altra porta pel bestiar just abans d'arribar a un camp de conreu.
Vorejo el sembrat, sense trepitjar-lo, fins a unes fites que hi ha a l'altra banda del camp on segueix el camí.
Pujo una mica més, fins que el sender perd inclinació i arribo al Pla del Bruguer.
Travesso el pla amb l'ajuda de les fites, per un sender que entre l'herba i els arbres és força perdedor.
El sender desemboca a un camí carreter que pocs metres més amunt arriba al coll del Tema (922m) on acaba una pista provinent del Puigsagordi.
Sóc a punt d'entrar a la fageda de la Sauva negra, i ho faré per la porteta de ferro que hi ha davant meu, a l'altra banda del coll.

Entrant a la fageda.

Travesso la porta pel bestiar i prenc el sender, cobert de fulles, que baixa endinsant-se al bosc d'arbres caducifolis.
Som en plena tardor, i això es reflexa en l'ampla gama de colors que decora les copes dels arbres.
El sender va a parar a un petit replà al mig del bosc des d'on prenc un sender força marcat, a mà dreta, que segueix baixant.
Arribo a la font de la Sauva Negra situada en un idíl·lic racó de la fageda (865m).

Font de la Sauva Negra.

A pocs metres de la font, descobreixo un home ajupit, tapat amb teles de camuflatge i envoltat de trípodes. El saludo, i descobreixo que és un aficionat a l'ornitologia que m'explica que està fent fotos dels ocells que paren a beure al bassal que té al davant.
Sense ganes d'espantar-li més els ocells, prenc el sender que, d'esquenes a la font, marxa per l'esquerra.

Enmig de la fageda.

cap de molt pocs metres, deixo el sender que va diluint-se al bosc i prenc, a la dreta, un camí molt més marcat que baixa ràpidament fins a trobar el camí carreter que passa a tocar del torrent de la Sauva Negra.
Cap a la dreta (est) aniria a parar al pantà de Santa Maria però, per tornar a Castellcir, prenc el camí cap a l'esquerra (oest).
El camí carreter, que pràcticament es podria qualificar de pista, transcórrer paral·lel al torrent i ja no el deixo fins que trobo una tanca pel bestiar allà on sembla finalitzar la fageda.

Sortint de la Sauva Negra.

Travesso el tancat, i després d'observar el pou de gel Cavaller (725m), prenc la pista, en direcció sud-oest, cap a Castellcir.
Sense deixar la pista, travesso el torrent de la Sauva Negra un parell de vegades abans de travessar un últim tancat i arribar a la masia de Ca l'Antoja.
Des d'aquí ja només em queda desfer el camí fins al local social de Castellcir on he aparcat el cotxe.

Montsent de Pallars i Montorroio (Pallars Sobirà)

2010-09-29T17:39:00.006+02:00

A cavall entre els dos Pallars, el Montsent de Pallars i el seu veí Montorroio, són dos dels cims més destacats de la serralada que separa dues de les valls més boniques del Pirineu: la vall Fosca i la vall d'Assuà.
Les vistes que hi ha des del cim de qualsevol d'aquestes dues muntanyes són incomparables.
De rutes d'accés n'hi ha varies, però jo pujaré per una de les més ràpides i poc concorregudes: el forat d'entremonts.

Situació: Pallars Sobirà, Vall d'Àssua, Llessui.
Punt d'inici: Pletiu de l'Estanyet (2195m)
Accés: Des de Sort prenc la carretera LV-5223 fins a Llessui. Travesso el poble i prenc la carretera asfaltada fins a la part baixa de les antigues pistes d'esquí de Llesui. Travesso un pont a mà esquerra i m'enfilo per una pista de terra que guanya alçada entremig de les antigues instal·lacions de l'estació. Deixo el trencall que puja al coll del Triador i segueixo per la pista que ara planeja per la falda del Montsent fins a prop de l'Estanyet, situat a la dreta de la pista, on deixo el cotxe.
Horari total: unes 3:30h
Pujada acumulada: 890 metres
Alçada màxima: 2883 metres
Ruta: Pletiu de l'estanyet (2195m) – forat d'entremonts (2410m) – collada d'entremonts (2698m) – Montorroio (2862m) – collada d'entremonts (2698m) – Montsent de Pallars (2883m) – collada d'entremonts (2698m) – forat d'entremonts (2410m) – Pletiu de l'estanyet (2195m).

La ruta pas a pas

Baixo del cotxe aparcat a tocar de l'estanyet. Sense apartar-me de la pista de terra m'apropo a la corba del pletiu de l'estanyet, on un pal indicador assenyala la direcció que cal seguir.

L'estanyet on aparco el cotxe.

De camí sembla no haver-n'hi, i només alguna fita solitària recorda que algú ja ha passat abans per aquí.
Prenc de referència el barranc d'Entremonts i per la seva riba esquerra vaig pujant de feixa en feixa per les costes del Montsent mentre les muntanyes se'm tiren a sobre i el barranc es va estrenyent.

Pujant pel llit mateix del barranc arribo a un últim ressalt que, un cop superat, dona accés a l'esplanada del forat d'Entremonts.

Forat d'Entremonts.

Travesso l'esplanada en direcció nord-oest buscant la torrentera que, a mà dreta, baixa per sota les Raspes del Montorroio.

Aquí el sender sembla una mica més definit, i resseguint el rierol, giro en direcció oest esquivant un turonet i encarant la collada d'Entremonts que ara em queda al davant.

Collada d'Entremonts.

Amb precaució passo pel costat d'un ramat de cavalls que pastura tranquil·lament sense fer-me gens de cas. Des d'aquí, només em cal un últim esforç per superar el repetjó que em deixa a la collada d'Entremonts (2698m).
És en aquest coll on trobo el sender que des de l'estany Gento s'enfila al Montsent.
Prenc aquest sender en direcció nord-oest cap a l'estany Gento, perquè abans d'enfilar-me al Montsent vull anar al Montorroio on encara no he estat mai.
Vorejo el tossalet de la Coma, i just quan el sender comença a baixar cap a l'estany Gento, em desvio cap a la dreta buscant els Crestells del Montorroio.

Els crestells del Montorroio.

Envoltat d'un paisatge completament rocós, vaig resseguint els Crestells tot buscant la millor manera de superar-los, sempre amb l'ajuda de les fites que es van trobant.

Cim del Montorroio.

Quan arribo als peus del con cimal la cresta és menys abrupte, i puc seguir el sender ben fresat que puja per una tartera de pedres ferruginoses fins al cim (2862m).

Dalt del cim hi ha unes vistes esplèndides sobre la zona lacustre de la Colomina i els petits estanys de la Mainera.

Vistes dels estanys de la Mainera i la Colomina des del cim.

M'assec una estona dalt del cim mentre contemplo el segon objectiu del dia que em queda just davant: el Montsent de Pallars.
Baixo ràpidament per la tartera per on he pujat fins a trobar, altre cop, els Crestells del Montorroio.

El Montsent de Pallars des dels Crestells.

Segueixo la cresta en direcció Sud, desfent el camí que he fet una estona abans, fins a la collada d'Entremonts (2698m).

Des del coll prenc, ara si, un sender ben fresat que s'enfila bruscament per la tartera que baixa del Montsent.
A mesura que m'apropo al cim, la pendent va perdent inclinació i l'herba torna a fer acte de presència.

Sender que puja al Montsent des de la collada d'Entremonts.

A pocs metres del cim, el terreny és pràcticament planer i el sender que seguia s'ha fet més confús. Tot i això, no hi ha possibilitat de perdre's perquè unes fites m'ajuden a trobar de seguida el vèrtex geodèsic que assenyala el punt més alt del Montsent de Pallars (2883m).

Cim del Montsent de Pallars.

Tot i els núvols que s'estant generant, des del cim del Montsent hi ha bones vistes en totes direccions. La vall d'Àssua, la vall Fosca, la Colomina... són només alguna de les zones que domina aquest gegant de roca i herba.

Vistes de la vall Fosca i la Colomina des dels cim.

Completament satisfet emprenc el camí de tornada.
Baixo fins a la collada d'Entremonts on arribo en pocs minuts per tercera vegada des que he començat a caminar de bon matí. Des de la collada només he de desfer el camí fins a l'Estanyet on tinc aparcat el cotxe.

Montsent i Montorroio des de la vall d'Àssua.

Vallhiverna i Tuca de les Culebres (Alta Ribagorça)

2010-09-13T23:43:00.006+02:00

Ens hem proposat pujar al Vallhiverna fent una ruta circular. Pujarem per la collada de Llauset, passarem per la Tuca de les Culebres i baixarem per l'estany Gelat i l'estany de Botornàs. Per tant, el famós i vertiginós pas de cavall que separa la Tuca de Culebres i el pic de Vallhiverna, és obligat.

Situació: Alta Ribagorça, Parc Natural de Posets-Maladeta, Estany de Llauset.
Punt d'inici: Presa de Llauset (2189m)
Accés: Per la carretera N-230 arribem al poble d'Aneto. Sense arribar a entrar al poble, prenem una carretera mig asfaltada que després d'onze Kilòmetres ens deixa a l'entrada d'un túnel amb portes. L'aparcament de la presa de Llauset, on deixem el cotxe, és a l'altra banda del tètric túnel.
Horari total: 5:30 hores
Pujada acumulada: 1095 metres
Alçada màxima: 3056 metres
Ruta: Presa de Llauset (2189m) – Collada de Llauset (2865m) – Tuca de les Culebres (3051m) – Pic de Vallhiverna (3056m) – Estany Gelat (2755m) – Estany de Botornàs (2335m) – Presa de Llauset (2189m).

La ruta pas a pas

Aparquem el cotxe a tocar de la Presa de Llauset, en un espai habilitat com aparcament (2189m).
El Vallhiverna i la vall de Llauset, per on pujarem, ens queden just enfront.
Ens calcem les botes i comencem a caminar travessant un petit túnel fins a trobar el sender que voreja l'estany per la riba dreta.
El sender és un GR molt fresat i després de travessar un parell de tarteres i algun petit ressalt, ens plantem al torrent que baixa de l'estany de Botornàs.
Avui no baixa gaire aigua i és fàcil trobar la manera de creuar-lo, però alguna vegada l'he vist baixar amb molt més cabal i llavors la manera més segura de creuar-lo és per la part més baixa del torrent.

Acabant de creuar el torrent de Botornàs

Deixem el torrent enrere i comencem a enfilar-nos pel sender fins el pal indicador que hi ha uns metres per sobre nostre.
Per la dreta marxa el GR que va a l'estany de Botornàs per on realitzarem la tornada. Per l'esquerra marxa el sender que seguirem i que s'enfila per la vall de Llauset en direcció oest.

Pujant per la vall de Llauset.

Seguim pujant per un terreny herbat que poc a poc va deixant pas a les roques que, pel color, semblen contenir una gran quantitat de ferro.
Aproximadament a la meitat de la vall travessem el torrent i seguim les fites que ara s'enfilen per la riba esquerra del rierol.

Últims metres abans d'arribar al coll de Llauset

Ara ja tenim al davant l'últim tram del sender que, en forta pendent, flanqueja una tartera de pedres negres fins a deixar-nos al coll de Llauset (2865m).

Fa estona que veiem com els núvols passen per sobre el nostre cap a gran velocitat, i tant bon punt trèiem el nas pel coll un vent molt fort i gèlid ens obliga a buscar refugi entre unes roques i abrigar-nos amb tota la roba que portem a la motxilla.

Vistes des del coll de Llauset

Una mica acollonits i aguantant l'equilibri enfront de les fortes ratxes de vent, travessem a l'altra banda del coll i prenem el sender ben marcat que planeja en direcció nord.
Uns metres més enllà el sender es bifurca, prenem el caminet que marxa cap a la dreta seguint unes fites.

Pujant a la Tuca de les Culebres.

El sender puja entre grans roques trobant la millor manera d'accedir a la cresta.
A la part més alta, després de passar per un petit collet, fem una última grimpada i accedim al cim de la Tuca de les Culebres (3051m).
Des d'aquí dalt estant valorem la situació i tot i que les ratxes de vent continuen essent molt fortes, la proximitat del Vallhiverna fa que decidim seguir endavant encarant el famós pas de cavall amb molta prudència.

Cim de la Tuca de les Culebres, Pas de Cavall i Vallhiverna.

El pas de cavall, que separa la Tuca de les Culebres del Vallhiverna, és un bloc de roca d'uns 25 metres de llargada amb una aresta molt esmolada i amb timbes de centenars de metres a banda i banda que, com el seu nom indica, habitualment es passa cavalcant.
Hi ha un parell d'anelles que permeten assegurar-se però com que no portem corda travessem el pas cavalcant la roca.

Pas de Cavall.

Superat el pas, només ens queda fer una curta grimpada fins a la part superior de la cresta on una pila de pedres indica que som al cim del Vallhiverna (3056m).
Quan arribes al cim d'una muntanya d'aquesta alçada, les vistes acostumen a ser bones, però en aquest cas a més, les vistes sobre la cara sud de l'Aneto són impressionants. Si a tot això, i sumem que m'acabo de treure una d'aquelles espinetes que feia anys que duia clavada, el dia només es pot qualificar de rodó.

L'Aneto des del cim del Vallhiverna.

Ens fem la foto de rigor i després de reposar una mica, comencem la tornada.
Resseguim la cresta del Vallhiverna en direcció est parant molta atenció perquè tot i no ser tècnicament difícil, l'estretor fa que una ventada com les que porta fent durant tot el dia, pugui portar-te algun sobresalt.

La cresta del Vallhiverna.

Al final de la cresta, trobem un sender que baixa de cop per una tartera, fins a un camp de roques que hi ha uns metres més avall.
Aquí el camí desapareix entre la multitud de roques que hi ha per tot arreu, però unes fites ens ajuden a trobar la direcció correcte.

L'estany Gelat.

Amb més o menys encert, anem trobant i perdent el camí que ressegueix tots els estanys fins a trobar-se amb el GR 11 que baixa del coll de Vallhiverna.
Prenem el GR de baixada fins on aquest es bifurca (2410m). El brancal que marxa per l'esquerra va cap a la vall d'Anglos, i per tant, nosaltres prenem el brancal de la dreta, en direcció sud, cap a l'estany de Botornàs.

Estany i Vallhiverna al fons.

Passem per la riba esquerra de l'estany de Botornàs i pel costat de la cabana-refugi amb el mateix nom.
Baixem cap a la cua de l'embassament de Llauset tot passant de llarg el trencall que a primera hora del matí preníem per endinsar-nos cap a la vall de Llauset.

Estany de Llauset.

Des d'aquí, travessem el torrent de Botornàs i, per la vora de la presa, desfem el camí fins a l'aparcament on tenim el cotxe.

Pic del Campirme i Montforcado (Pallars Sobirà)

2010-09-01T00:08:00.013+02:00

El pic del Campirme i el del Montforcado són els punts més elevats de la Serra de Cadius, situada a la part alta de la vall de Tavascan, i per tant, dins del parc natural de l'Alt Pirineu.
El Campirme és vèrtex geodèsic cosa que ens assegura bones vistes des del seu cim, mentre que el Montforcado ens ofereix la seva curiosa forma, evidentment, en forma de forca.
A més, podrem fer història, perquè encara que sembli mentida, ens estarem passejant per la línia del front de la guerra civil que durant l'any 1938 va instal·lar-se per aquests verals.

Pic de Montforcado.

Situació: Pallars Sobirà, Parc Natural de l'Alt Pirineu, Tavascan.
Punt d'inici: Refugi de la Pleta del Prat.
Accés: Des del poble de Tavascan prenem la carretera asfaltada que es dirigeix a l'estació d'esquí de Tavascan-Pleta del Prat on aparcarem el cotxe.
Horari: 5:00 hores
Pujada acumulada: 970 metres
Alçada màxima: 2633m
Ruta: Refugi de la Pleta del Prat – Pleta de Gavàs – Estany de Mascarida – Pala de Montareny – Campirme – Montforcado – Estany del Diable – Estany de Mascarida – Pleta de Gavàs – Refugi de la Pleta del Prat.

La ruta pas a pas

És d'hora, ens hem llevat a quarts de sis del matí i ara que són les vuit, ja som a l'aparcament de l'estació d'esquí de Tavascan a punt per caminar.
El dia promet, no hi ha núvols a la vista i el sol emergeix amb ràbia rere les muntanyes.
Ens apropem fins als peus del refugi de la Pleta del Prat (1720m) des d'on començarem la nostra excursió.

Refugi de la Pleta del Prat.

A l'esquerra del refugi, una senyal de fusta indica l'inici del sender que resseguint el torrent de Mascarida, comença a guanyar metres.
De cop, el sender fa un últim repetjó i s'allunya de les pistes d'esquí que des del principi manteníem a la nostra esquerra.
A mesura que anem guanyant alçada, la vegetació s'ha anat aclarint i els arbustos de bàlec van deixant pas a l'herba.
Ara la pendent disminueix i entrem a la pleta de Gavàs on hi ha un grapat de cabanes enrunades i un pal de colors que serveix per mesurar el gruix de neu.

Pleta de Gavàs.

Travessem la pleta i encarem l'última pujada pel sender que en unes poques llaçades ens deixa a la sortida d'aigües de l'estany de Mascarida (2320m).
Ens apropem a la cabana de pastor que queda a la nostra esquerra i que pot ser un bon refugi en cas de necessitat. La cabana té unes espitlleres a la banda de ponent que poden ser un vestigi de la guerra civil ja que la línia de front va instal·lar-se aquí durat bona part del 1938.

Estany de Mascarida.

Descansem uns moments i mengem quatre galetes per agafar forces abans d'enfilar el camí cap al cim.
El sender que seguim, parteix des de la dreta de la cabana i en unes poques marrades s'enfila a un collet situat al sud-est de l'estany de Mascarida.

L'estany de Mascarida i el del Diable vistos des del collet.

Arribats al collet, comencem a enfilar-nos, cap a la dreta, per la Pala de Montareny que en pocs minuts ens deixa a la part més alta de la serra.
El cim és un turonet situat a la nostra esquerra i que distingim perquè està coronat amb el característic cilindre dels vèrtex geodèsics.

Cim del Campirme.

Som dalt del Campirme (2633m)! Hi ha bones vistes en totes direccions, però el que més ens ha sorprès són la gran quantitat de petits refugis de pedra, antics vestigis de la guerra civil, que envolten el cim. I és que mentre la cabana de pastor que hem vist a l'estany podria formar part de les posicions republicanes, aquí dalt, sembla que s'hi van instal·lar les tropes feixistes.
Ens fem les fotos de rigor, i mentre recuperem forces, ens quedem una bona estona observant la gran quantitat de neu que aquest any s'acumula a la Maladeta.

Vistes del del cim.

No en tenim prou, i aprofitant que estem dalt de la carena, decidim resseguir la serra de Cadius fins anar a trobar el següent cim, el Montforcado, que evidentment, té una característica forma de forca.
La carena és molt ampla, i en poca estona resseguim tota la serra i arribem al collet que dona accés al cim.

Serra de Cadius, amb el Campirme al fons.

Baixem fins el collet i a continuació realitzem una curta grimpada per una aresta rocosa que ens deixa al cim del Montforcado (2633m).
Ara si, ens donem per satisfets i ja només ens queda el retorn. Baixem del Montforcado desfent el camí fins al collet per on hem vingut.

Collet que dona accés al cim del Montforcado.

I des del collet resseguim un sender mig perdut que baixa entre les roques i l'herba fins al petit i encantador estany del Diable.
L'estanyet del Diable està amagat al costat mateix de l'estany de Mascarida i és molt més petit que aquest últim. A més, el seu color blau turquesa i la tranquil·litat de les seves aigües, el fan encisador.

Estany del Diable.

Estem una bona estona ajaguts a la riba de l'estany i només decidim seguir baixant quan notem que s'apropa l'hora de dinar i la gana ens esperona.
Des de l'estany del Diable ens apropem a la sortida d'aigües de l'estany de Mascarida i des d'aquí comencem a desfer el camí que hem fet quan pujàvem.
L'única variant que prenem respecte al camí de pujada, és que un cop hem passat la pleta de Gavàs, ens desviem cap a les pistes d'esquí que ens queden davant, i des d'aquí baixem cap al refugi de la Pleta del Prat, evitant així el feixuc sender per on hem pujat de bon matí.

Tossal de Paiasso o Pic de Filià (Pallars Jussà)

2010-08-08T00:16:00.002+02:00

El Pic de Filià o Tossal de Paiasso, és el punt més elevat de la serra de Cabeçades, que separa aquest pic del Tossal de Rus.
Situat a l'extrem nord-oest de la vall fosca, el pic de Filià té una vista excepcional sobre les valls del riu Filià, Riqüerna i Manyanet.
A més, també hi ha la possibilitat d'observar les restes del que havia de ser l'estació d'esquí de la vall fosca que, enlloc del progrés que alguns il·lusos esperaven, només ha dut, el que molts ja ens imaginàvem: la destrucció de la part alta de la vall Fosca i la vall del riu Filià.

Zona: Pallars Jussà, vall Fosca, vall del riu Filià.
Punt d'inici: cabana del Vaquer
Accés: Entre els pobles d'Espui i Cabdella, hi ha l'inici d'una pista de terra, a mà esquerra, que en pocs Kilòmetres s'endinsa a la vall del riu Filià. Quan hem travessat el riu i les estructures de l'estació d'esquí són ben visibles, s'arriba a una barrera que restringeix l'accés a la cabana de Filià (situada uns metres més enllà) on aparquem el cotxe.
Horari: 4:30h
Distància: uns 7 km
Pujada acumulada: 820m
Alçada màxima: 2772m
Ruta: Cabana del Vaquer – barranc de la coma de les Fuses – coma l'Empriu – pic de Filià – coma de Fuses – barranc de la coma de les Fuses – cabana del Vaquer.

La ruta pas a pas

Aparquem el cotxe uns metres abans de la cabana del Vaquer (1920m), allà on una barrera impedeix el pas.
Abans d'arrencar a caminar valorem que la millor ruta per enfilar-se al pic és per la coma d'Empriu que potser fa una mica més de volta però puja d'una forma més suau.
Un cop equipats, baixem uns metres per la pista fins a creuar el torrent d'aigua que baixa del barranc de la Coma de Fuses. Busquem i trobem per terra, el pal indicador que marcava la direcció del pic de Fitero i el punt per on ens hem d'enfilar al marge.

Comencem a pujar.

No cal perdre el temps buscant cap camí fressat perquè en aquesta ascensió no n'hi ha.
Pugem pel prat en forta pendent fins a topar amb una balla de filferro espinós. Resseguim la balla fins al torrent que baixa per la nostra esquerra i just a tocar de l'aigua trobem la manera de creuar el filat sense por de patir cap esgarrinxada.
Superat el filat, seguim pujant per la dreta del torrent entre prats d'herba i flors de tota mena de formes i colors.
A mesura que anem pujant, ara una mica més suaument, l'angle de visió millora i ja podem veure, a mà esquerra, el pic de Filià que destaca per sobre de la coma de Fuses.

Vista de la Coma de Fuses i el Pic de Filià.

Deixem a mà esquerra la coma de Fuses i sense creuar el torrent, que ara baixa pels prats de la coma d'Empriu, seguim pujant per la vessant oest del Fitero buscant la part alta de la carena.
Arribats a la coma d'Empriu (2450m), on la pendent ha disminuït considerablement, ens aturem a descansar fastiguejats de caminar per l'herba que fa molt incomode la pujada.

Pujant per la Coma d'Empriu.

Prenem quatre galetes i ens untem de crema solar mentre observem el coll des d'on accedirem a la carena.
Quan considerem que ja estem prou descansats, pugem resseguint el barranc fins al coll que queda sobre nostre, a mesura que l'aigua i l'herbota van desapareixent.

Arribant al coll.

Arribats al coll pedregós (2645m), l'horitzó visual s'amplia considerablement i ja podem observar la vall de Riqüerna als nostres peus i els pics de la capçalera de la vall Fosca i d'Aigüestortes una mica més enllà.
Resseguim la cresta cap a l'oest i després de superar un petit ressalt ens plantem als peus davant del con cimal, molt pedregós però fàcil d'ascendir.

Últims metres abans d'arribar al cim.

Ens enfilem per una canal que puja entre grans rocs i que amb quatre passes ens deixa al cim del Pic de Filià (2772m).
Hi estem una bona estona dalt del cim contemplant les bones vistes que hi ha en totes direccions i esmorzant una mica.

Cim del Tossal de Paiasso o Pic de Filià 2772m.

Per l'est destaquen el Montsent de Pallars i el Montorroio; pel sud, la vall del riu Filià amb el seu estanyet; per l'oest l'ampla i desconeguda vall de Manyanet; i pel nord, els cims que envolten el refugi de la Colomina.

Vistes des del cim.

Per baixar del cim no volem desfer el camí de l'anada i decidim baixar per l'aresta sud.
Prenem una pendent molt pronunciada fins al coll que hi ha uns metres per sota nostra, i des d'aquí, aprofitant les pedres d'una tartera, llisquem fins als prats de la coma de Fuses.

Comencem el descens.

Com si fóssim nens, juguem una estona en una clapa de neu que encara resisteix la calor estival abans de seguir baixant pels prats fins a trobar el torrent.
Durant la baixada, fins i tot tenim temps de torçar-nos algun turmell que altre, cosa que ens demostra un cop més que, tot i que les bambes són molt còmodes, a la muntanya val la pena anar-hi amb botes.

Baixant per la Coma de Fuses.

Ara, només ens cal seguir el curs del torrent de la coma de les Fuses i desfer el camí que hem seguit quan pujàvem, fins a trobar el cotxe on una bona remullada al riu és la recompensa final després de més de quatre hores de caminada.

Les balmes de la Serra de l'Obac (Vallès Occidental)

2010-06-29T18:38:00.003+02:00

Les balmes obrades de la serra de l'Obac, són cavitats horitzontals poc profundes habilitades com habitatges o corrals. L'origen d'aquestes balmes obrades es remunta a l'edat mitjana quan la invasió sarraïna va empenya a la gent de la zona a protegir-se a la part alta de la muntanya.

Situació: Vallès Occidental, Sant Llorenç del Munt, Matadepera.

Punt d'inici: Alzina del Salari.

Accés: Des de Terrassa es pren la carretera BV-1221 cap a Matadepera i Talamanca, fins al Km 11, on hi ha l'aparcament de l'Alzina del Salari.

Horari: 2:15 hores

Distància: uns 8 km

Pujada acumulada: 400 metres

Alçada màxima: 930 metres

Punts d'interès: Balma i sepultures de la Porquerissa, Roques del Quarto de Reixa, Balma de l'Espluga, turó de la Pola.

Ruta: Alzina del Salari – coll de Tres Creus – Balma de la Porquerissa – Quarto de Reixa – Balma de l'Espluga – coll de la Tanca – Turó de la Pola – coll de Tres Creus – Alzina del Salari.

La ruta pas a pas

Deixo el cotxe a l'aparcament de L'Alzina de Salari (730m). Pujo per la pista asfaltada fins a la part més alta de l'aparcament i trenco cap a l'esquerra passant per sobre d'una cadena que barra el pas als vehicles. Sempre per la pista asfaltada, record d'un projecte urbanitzador que sortosament no va reeixir, pujo cap a mà dreta.

Turó de la Pola mentre pujo al coll de Tres Creus

S'acaba l'asfalt però jo segueixo pujant, deixant de banda un camí que marxa per la dreta i posteriorment un parell que marxen per l'esquerra.

Arribo al coll de les Tres Creus (874m) on hi ha una important cruïlla de camins. Per la dreta ve el GR 5 des del coll d'estenalles i per l'esquerra marxa el GR 5 cap a Rellinars a més del el sender que puja al Castellsapera. Jo prenc el sender que em queda just davant, on hi ha un petit pal indicador verd.

El Paller de tot l'any i Montserrat des del coll de Tres Creus

El caminet voreja, per la part de sota, el turó de la Pola i ofereix unes vistes espectaculars sobre Montserrat i la roca del Paller de tot l'any. Just abans no arribi al final de la cinglera, on hi ha la balma de la Porquerissa, veig, a mà dreta, uns forats a terra recoberts de lloses, són antigues sepultures que donen fe de la presència humana al llarg del temps.

Balma de la Porquerissa

Arribo a la balma de la Porquerissa que antigament havia fet la funció de cort de porcs, com efectivament indica el seu nom. Des d'aquí, en dies clars, a més de Montserrat també es veu perfectament el Cadí.

Des de la balma, prenc el sender que ara agafa la direcció nord, cap a les roques del Quarto de Reixa que em queden just davant.

Roques del Quarto de Reixa

Entremig de la vegetació, que s'ha anat fent més espessa, arribo a un nou trencall. El brancal de la dreta va cap a la font de la Pola i el de l'esquerra, que és el que jo prenc, segueix la direcció del coll de Tanca, que separa la carena del turó de la Pola i el Quarto de Reixa.

Uns metres abans d'arribar al coll de la Tanca deixo, a mà esquerra, un sender que baixa cap a la vall, però en prenc un altre, uns metres més endavant, que ressegueix la base de les roques del Quarto de Reixa.

Balma de la Porquerissa i roca del Castellsapera

Un cop recorreguda tota la cinglera fins al final, arribo a un coll que em separa d'un petit turó recobert de vegetació. A mà dreta, pel vessant nord, prenc un sender que baixa fins a trobar una pista de terra ampla que ve de l'altra banda de la vall.

Mentre baixo, ja es distingeix perfectament la roca del turó de l'Espluga, sota la qual ha d'haver-hi la balma amb el mateix nom.

Un cop arribo a la pista giro cap a l'esquerra i al cap de pocs metres arribo a la balma de l'Espluga.

Balma de l'Espluga

La balma de l'Espluga està composta de dues balmes obrades que es conserven en força bon estat. A més, dins de la balma principal es pot observar una tècnica de construcció, l'opus spicatum, que van utilitzar els romans i els visigots, i que es va seguir utilitzant fins a l'alta edat mitjana, cosa que demostra l'antiguitat del conjunt arquitectònic.

Visitada la balma, ha arribat l'hora d'emprendre la tornada. Vaig desfent el camí fins al coll de Tanca, on decideixo variar el recorregut i enfilar-me, resseguint la carena, fins el turó de la Pola (930m).

El Quarto de Reixa i Montserrat des del Turó de la Pola

Des d'aquí dalt es veu tot el recorregut que he fet. M'assec uns segons a contemplar el paisatge i en acabat baixo per la banda est del turó fins a trobar el coll de les Tres Creus. Des d'aquí, només he d'acabar de desfer el camí fins a l'Alzina del Salari on tinc el cotxe.

Volta a Montgrony (ripollès)

2010-06-14T18:49:00.002+02:00

El Santuari de Montgrony, amb les esglésies de la Mare de Déu de Montgrony i de Sant Pere, es troba situat a l'extrem occidental de la comarca del Ripollès, en ple domini del mitològic comte Arnau.

Envoltat de frondosos boscos, el Montgrony és un esplèndid espai per fer-hi excursions

Situació: Ripollès, Serra de Montgrony, Gombrèn

Accés: Des de Campdevànol, per la carretera GI-402 fins a l'entrada del poble de Gombrèn on hi ha l'aparcament i comença aquesta passejada.

Punt d'inici: Aparcament de Gombrèn.

Horari: 2:45 hores

Distància: uns 11 km

Pujada acumulada: 670 metres

Alçada màxima: 1535 metres

Punts d'interès: Església de la Mare de déu de Montgrony, Sant Pere de Montgrony, Avenc de l'Ou, refugi de Planelles.

Ruta: Gombrèn – Capella Sant Francesc – Santuari de Montgrony – Refugi de Planelles – Avenc de l'Ou – Coll del Mansillo – Santuari de Montgrony – Capella Sant Francesc – Gombrèn.

La ruta pas a pas

Deixo el cotxe en un aparcament que hi ha a l'entrada del poble de Gombrèn, al costat d'un pal indicador que ja m'assenyala la ruta que he de seguir.

Fot un dia força lleig amb núvols que tapen les puntes més altes de les muntanyes. Ja ho havien anunciat i la predicció s'ha acomplert fil per randa.

Fent cas del pal indicador travesso el poble de Gombrèn i vaig a buscar la riera de Barruell. Travesso la riera per sobre d'unes pedres col·locades estratègicament amb aquesta finalitat i començo a enfilar-me per un sender molt fresat i senyalitzat.

Seguint aquest camí que transcórrer per l'esquerra de la riera, arribo a uns prats d'herba alta i a la capella de Sant Francesc. Que com el seu nom indica és una petita capelleta dedicada a aquest Sant.

Passada la capella el sender segueix pujant i en un parell de marrades s'endinsa al bosc.

Arribo a una cruïlla de senders, el que marxa cap a l'esquerra va parar a una masia propera, jo però, segueixo pel sender principal.

Sempre seguint les senyals, que tot sovint són pintades a terra, vaig guanyant alçada i ja distingeixo perfectament tots els habitacles del santuari situat al cingle que tinc davant.

Quan ja sóc pocs metres per sota de l'aparcament del complex, els arbres s'aclareixen i arribo a un petit prat. Des d'aquí, en pocs minuts em planto a la porta que dona accés a l'hostal i les esglésies de Montgrony.

Travesso la portalada del complex cristià mentre rumio el per què últimament visito tantes esglésies, com si fos el més devot dels creients.

En tot cas, com que sóc home d'aquells que no sap fer dues coses a la vegada, deixo de rumiar i segueixo caminant, que és el que he vingut a fer avui.

Pujo per l'escala que s'enfila a l'esquerra de l'hostal i m'apropo a l'església de la Mare de déu de Montgrony completament incrustada a la roca del cingle.

Trec el nas dins la capella i en acabat segueixo pujant per les escales fins a la part alta del cingle on hi ha l'altra església del complex, la de Sant Pere.

Hi faig una volta de reconeixement i com que el temps sembla que s'aguanta decideixo fer una volta per aquí dalt.

Des de l'església de Sant Pere prenc la direcció oest, fins a creuar-me amb una barana feta de troncs que vaig seguint.

Arribo a un pal que indica l'inici del camí del Mal Pas, que va de dret a l'avenc de l'Ou.

El camí que està perfectament equipat amb baranes, queda mig penjat al buit mentre va resseguint el rocam.

Arribo al refugi lliure de Planelles situat al costat del torrent de Sant Ou, en un entorn bucòlic. Llàstima que les puntes més altes de la serra continuïn estant tapades pels núvols.

Seguint les senyals prenc un camí carreter que comença darrera el refugi, en direcció est.

Arribo a un pal indicador que assenyala la situació de l'avenc de l'Ou. Deixo el camí que seguia i em desvio provisionalment per un nou sender a mà dreta amb la intenció de visitar l'avenc.

La boca de l'avenc és completament impressionant i està protegida per una barana, cosa que permet apropar-s'hi força i mirar-se amb tranquil·litat aquest forat de 83 metres de fondària.

Diu la llegenda que és d'aquest forat d'on surt l'ànima del comte Arnau muntant el seu cavall en flames i acompanyat pel seu seguici de gossos diabòlics.

Visitat l'avenc, desfaig el camí fins a la cruïlla on hi ha el pal indicador.

Continuo pujant, però ara, el camí carreter relativament ample, es converteix en un sender que puja entra la boscúria.

El sender que segueixo desemboca en un nou camí on un pal indicador deixa escollir si anar cap al coll roig o cap el coll Mansillo

Jo prenc, cap a la dreta, la direcció al coll Mansillo on arribo de seguida.

Des d'aquí dalt, busco un sender que baixa cap a l'altra vessant de la muntanya i que està senyalitzat amb unes marques de pintura molt borroses.

Baixo i baixo, i després de deixar enrere un altre sender que mena al coll roig, arribo altre cop a l'església de Sant Pere.

Des d'aquí, el retorn al cotxe és tant fàcil com desfer el camí per on he pujat.

L'antic poble de Besan (Pallars Sobirà)

2010-05-31T20:19:00.001+02:00

En un racó de la Vall Ferrera, en ple parc natural de l'Alt Pirineu, s'alça el poble de Besan. No cal perdre el temps buscant alguna carretera que s'hi aproximi perquè a Besan no hi ha arribat la carretera. I és segurament per aquest motiu que el poble, que és un retrat de com es vivia al Pallars a principis del segle XX, està pràcticament abandonat i només alguna casa serveix de refugi pel bestiar i els pastors.
Al poble només s'hi pot accedir a peu i per fer-ho utilitzaré un antic camí mig empedrat que puja des de la carretera de la Vall Ferrera.

Situació: Pallars Sobirà, Parc natural de l'Alt Pirineu, Ainet de Besan.
Accés: Des de Llavorsí agafo la carretera L-504 fins a la rotonda. Prenc la carretera L-510 cap a Alins. Al punt quilomètric 5, entre Araòs i Ainet de Besan, hi ha la borda de Felip, punt d'inici d'aquesta ruta.
Punt d'inici: Borda de Felip (951m).
Horari aproximat: 1:45 hores
Distància: 6 km
Pujada acumulada: 335 metres
Alçada màxima: 1224 metres
Punts d'interès: Antic camí a Besan, ermita de Sant Miquel, Poble de Besan.
Ruta: Borda de Felip – Ermita de Sant Miquel – Besan – Borda de Felip.

La ruta pas a pas

Deixem el cotxe al costat mateix de la Borda de Felip, en un espai habilitat que forma part de l'antiga carretera.
Prenem el sender senyalitzat amb marques de pintura groga que marxa cap a la dreta.
Travessem una porta pel bestiar i comencem a pujar pel camí de Besan que de vegades conserva l'antic l'empedrat.

Flanquejant, passem per sobre la borda d'en Felip i en unes poques marrades deixem enrere el carrascar i ens plantem als prats de la part alta de la carena.
Aquí envoltant els prats la vegetació està composta per roures que estan recuperant les fulles perdudes l'hivern passat.

És curiós que a part de les fulles, penjats d'un fil de seda als arbres, hi ha milers de petits cuquets que ens fastiguegen obligant-nos a esquivar-los quan no ens cauen per sobre. Una imatge digne de pel·lícula de terror.
Quan el camí canvia de vessant, trobem una cruïlla on comença un camí que porta a l'ermita romànica de Sant Miquel. Prenem aquest camí que en pocs minuts ens deixa als peus de l'ermita completament restaurada.

Després de fer un petit descans, desfem el camí fins a la cruïlla i prenem el camí de la dreta que comença a davallar lleugerament mentre els cucs continuen penjant dels arbres.
Al cap de pocs minuts arribem al rierol que baixa del barranc de Besan i el travessem per un pont artesanal força precari.

Arribem al vell poble de Besan i ens passegem pels seus estrets carrerons coberts de males herbes.
Costa de creure que aquí no hi hagi arribat mai cap cotxe i s'entén una mica millor la dificultat de viure en aquest poble que ha acabat amb l'abandó progressiu de les cases.

Tot i així, abans d'arribar a l'església, situada al final del poble, passem pel costat d'una casa arreglada on hi ha la roba estesa d'algun pastor que guarda el bestiar en alguna de les bordes.
L'església, d'origen romànic i plena d'afegits posteriors, és tancada i ens hem de conformar de visitar-la per fora.

La tornada la fem pel mateix camí per on hem pujat.

La Creu de Ferro (Berguedà)

2010-05-26T00:36:00.005+02:00

La serra d'Ensija està situada a l'Alt Berguedà, entre el Pedraforca i els Rasos de Peguera.

Fa la sensació de ser una zona poc visitada si la comparem, es clar, amb el seu veí Pedraforca. I això, la fa encara més interessant, sobretot per aquells que a part de bons paisatges també busquem la tranquil·litat.
La Creu de Ferro és la segona elevació de la serra i m'hi enfilaré pel vessant sud, molt més salvatge i solitari que el vessant nord com demostren els camins molt poc fresats.

Situació: Alt Berguedà, Serra d'Ensija, Peguera
Accés: Des del poble de Fígols segueixo la carretera BV 4025 fins al pla de la Creu de Fumanya. Aparco el cotxe a la mateixa carretera però uns metres més enllà del pla.
Punt d'inici: Pla de la Creu de Fumanya
Horari aproximat: 3 hores
Distància aproximada: uns 9 km
Pujada acumulada: 650 metres

Alçada màxima: 2294 metres
Punts d'interès: Vistes sobre vessant sud d'Ensija, cim de la Creu de Ferro
Ruta: Pla de la Creu de Fumanya - Costa de l'Areny - Pla de les Torres - Creu de Ferro - Pla de les Torres - Costa de l'Areny - Pla de la Creu de Fumanya.

La ruta pas a pas

Acabo de comprovar que les guies de muntanya caduquen més ràpidament del que em pensava. Segons el mapa i la guia de l'any 2006, la ruta que vull seguir comença allà on s'acaba l'asfalt, però de seguida descobreixo que algú ha decidit asfaltar un tros més de pista. Després d'anar un parell de vegades carretera amunt i carretera avall trobo un pal indicador que m'informa que sóc al pla de la creu de Fumanya, cosa que m'ajuda força a situar-me en el mapa.
Decideixo aparcar el cotxe uns metres més enllà del pla de la Creu de Fumanya, just després d'un pont (1675m).
Pujo uns metres pel costat de la carretera i de seguida que puc prenc un sender a mà dreta que s'endinsa al bosc i va a buscar la línia elèctrica que passa a prop.

Arribo a una pista, que probablement prové del pla de la Creu i la prenc en sentit oest seguint de prop i per la banda dreta, la línia elèctrica.
La pista poc a poc es va apartant de la línia elèctrica , i la segueixo fins que trobo un trencall que crida l'atenció perquè hi ha sis o vuit pedres grosses col·locades en fila. Trenco pel camí de la dreta però de seguida l'abandono seguint unes fites que creuen el prat pel mig. A l'altra banda del prat trobo un sender poc fresat que s'endinsa al bosc.
Envoltat d'arbustos i amb l'ajuda d'alguna que altra fita o marca de pintura, arribo a un barranc.

Seguint les fites i per un terreny molt pedregós, pujo per la riba dreta del torrent sec fins a un pas de roca estret per on és difícil continuar. En aquest punt travesso el torrent i m'enfilo per les roques de la riba esquerra.
El sender es fa més costerut i entre arbres i clarianes em deixa als peus d'una tartera.
Travesso la tartera i començo a enfilar-me per un prat molt costerut anomenat la costa de l'Areny.

El sender no és gens clar però les fites ajuden a seguir-lo amb més o menys encert fins a la part alta del serrat gran, on sorprenc un ramat d'isards que fuig cames ajudeu-me.
Des d'aquí dalt estant el paisatge s'amplia considerablement, i a part de les vistes sobre els rasos de Peguera, ara també és veu la cara més salvatge de la serra d'Ensija on destaca la roca gran de Ferrús i el cap del Llitzet.

A partir d'aquest punt la pendent disminueix i la pedra s'alterna amb alguna clapa de neu que no requereix la utilització dels grampons i el piolet que arrossego pesadament.
Arribo a la part alta d'Ensija, a tocar del pla de les Torres i segueixo la carena cap a llevant.

Baixo fins a un collet i de seguida m'enfilo cap al pla d'ensija, a tocar del cim de la Creu de Ferro.
Com no podia ser de cap altra manera, el cim està coronat per una petita creu de ferro (2294m)

M'assec a menjar-me un bon entrepà mentre observo el paisatge. Pel nord el Pedraforca i el Cadí, per l'est el Catllaràs, pel sud els Rasos de Peguera i per l'oest el Cap de Llitzet.
Quatre fotos de rigor i retorno pel mateix camí per on he pujat.

El Pedró del Catllaràs (Berguedà)

2010-04-30T01:52:00.005+02:00

Avui m'he llevat amb ganes d'ampliar horitzons. I per fer-ho, aniré a descobrir una de les moltes zones del país que encara desconec totalment.

Situada a l'Alt Berguedà (entre la Pobla de Lillet i Borredà), la serra del Catllaràs és un massís calcari prepirinenc d'alçades discretes que ha sabut conservar una gran diversitat de flora i fauna. La seva superfície, atapeïda de vegetació alberga des del pi roig més robust fins a la flor de neu més delicada i des del rosegador més petit fins el cérvol més gros.

Començaré la descoberta del Catllaràs des del seu vessant més septentrional, a tocar de la Mare de déu de Falgars.

Situació: Alt Berguedà, Catllaràs, Santuari de Falgars.

Accés: Des de Guardiola de Berguedà prenc la carretera B-402 direcció a la Pobla de Lillet. Passada la rotonda, just abans d'entrar a la Pobla de Lillet, trenco a mà dreta per una pista forestal asfaltada que arriba fins al Santuari de Falgars on aparco el cotxe.

Punt d'inici: Collada de Falgars (1254m)

Horari aproximat: 3:20h
Distància aproximada: 12 km

Pujada acumulada: 555metres

Alçada màxima: 1765metres

Punts d'interès: Santuari de Falgars, Pla de Catllaràs, Pedró.

Ruta: Collada de Falgars - Pla de Sant Cristòfol - Camp de l'Ermità - Coll del Llevató - Pla de Catllaràs - Collada del pla de l'Orri - El Pedró - Pla de Catllaràs - Coll de la Ceba - Camp de L'ermità - Collada de Falgars.

La ruta pas a pas

Començo a caminar des de la Collada de Falgars (1254m), uns metres per sota de l'església de la Mare de déu de Falgars, just a tocar de la font.

El GR 4, que aniré seguint durant un bon tros del recorregut, passa just per darrera la font.

M'asseguro que la cantimplora és plena d'aigua i començo a pujar pel GR en direcció SW fins al pla de Sant Cristòfol i el camp de l'Ermità.

Deixo a mà dreta, la pista que va a Sant Julià de Cerdanyola, i a mà esquerra , la que travessa el camp i ve del coll de la Ceba, per on espero retornar més tard.

Jo, segueixo pujant seguint el GR 4 fins el collet Llevató (1628m) on torno a retrobar la pista de terra. El sender que marxa cap a l'esquerra, és el PR C-52 i també porta al pla de Catllaràs. No el segueixo perquè el mapa que porto és força precari i antic, i no me n'acabo de fiar.

Així doncs, des del collet del Llevató segueixo pujant per la pista, mig coberta de neu, seguint les marques del GR i deixant a mà esquerra una altra pista.

Arribo al pla de la Clusa, i uns metres abans de la collada de Sant Miquel deixo el GR i prenc, a mà esquerra, una pista que em porta a enllaçar amb el PR C-52 i l'idíl·lic pla de Catllaràs (1668m).

Passo pel costat del Roc de Catllaràs i pujo per una pista enfangada, en direcció SE, cap a la Collada del Pla de l'Orri (1695m) on arribo en pocs minuts.

El cim del Pedró, tot i que no és el punt més alt del Catllaràs, és un vèrtex geodèsic, i com que el tinc a tocar no dubto en enfilar-m'hi esperant trobar bones vistes.

Des del coll segur que hi ha un sender que s'hi enfila, però com que la neu el tapa pujo bosc a través buscant el punt més alt.

En poca estona arribo al cim del Pedró (1765m). Des del cim les vistes hi són, però no són gaire amplies perquè els arbres tapen bona part de la visió.

Menjo quatre galetes i començo la baixada del cim, bosc a través, fins a la collada de l'Orri i el pla de Catllaràs.

Des del pla, prenc la pista que planejant primer i en forta pendent després, marxa en direcció NE cap al coll de la Ceba (1548m), on hi ha un encreuament de pistes.

Arribo al coll de la Ceba i trenco cap a l'esquerra per la pista, que resseguint la Baga de Fontanals, en poca estona em deixa al camp de l'ermità.

Des d'aquí, només he de desfer el camí per on he pujat fins al Santuari de Falgars on tinc el cotxe.

Aguas Tuertas (Aragó)

2010-04-11T20:53:00.005+02:00

Fa temps que cada cop que en tenim l'oportunitat anem a conèixer alguna vall del Pirineu. Si l'any passat va tocar la vall del Roncal, aquest any optarem per la vall d'Hecho, a l'Aragó, que rep el nom del famós i turístic poble d'Hecho. Volem conèixer el bosc de la Selva de Oza, i si la neu i el temps ho permeten ,visitar l'alta vall d'Aguas Tuertas i les seves restes megalítiques.

Situació: Jacetánia, Valle de Hecho, Guarrinza.
Punt d'inici: Barranc del Barcal.

Accés: Des del poble d'Hecho, prenem la carretera asfaltada que es dirigeix a la Selva d'Oza. Passem de llarg el refugi i el càmping de la Selva d'Oza i seguim per la carretera una mica més plena de forats fins a prop de Guarrinza. Ara la carretera mig asfaltada que seguíem es converteix en pista forestal. La seguim fins al barranc del Barcal on una senyal de prohibit el pas ens obliga a deixar el cotxe.
Horari: 2:15 hores

Pujada acumulada: 265 metres
Alçada màxima:1640 metres
Punts d'interès: Alta vall d'Aguas Tuertas, restes megalítiques, vall de Guarrinza.

La ruta pas a pas

Per una pista en bones condicions arribem fins el barranc del Barcal que aquesta època de l'any baixa carregat d'aigua del desgel. Com que a partir d'aquest punt l'accés amb vehicle hi està prohibit, deixem el cotxe aparcat en un espai habilitat al costat de la pista.
Revisem l'itinerari que seguirem en un mapa, i examinant l'entorn arribem a la conclusió que el risc d'allaus no és elevat i que no cal agafar les raquetes (que guardem al maleter del cotxe des que vam sortir de casa) perquè la cota de neu està molt amunt. Aquesta última decisió la maleirem uns metres més amunt.
Per un pont que hi ha al marge dret de la pista, travessem el barranc del Barcal i comencem a pujar suament per la mateixa pista.

Arribem a l'alçada del barranc d'a Loma, que també va carregat d'aigua i ens obliga a sucar els peus per travessar-lo.

A mà esquerra, a l'altra banda de la vall, és veuen perfectament els salts que el riu Aragón Subordán fa al baixar d'Aguas Tuertas.
A poc a poc la pista va omplint-se de neu i comencem a entendre que les raquetes no s'havien d'haver quedat al cotxe.

Des d'on som, una mica més amunt del barranc d'a Loma, es veu clarament les marrades que fa el camí per arribar al coll que dona accés a la Vall d'Aguas Tuertas, uns metres per sobre nostre.
Les marrades són molt clares però nosaltres, enlloc de seguir el camí, pujem pel dret, per una tartera que ens ajuda a no mullar-nos excesivament els peus amb la neu.

En poca estona guanyem la majoria del desnivell que farem avui fins a un tancat pel bestiar que dona accés al coll on hi ha un refugi lliure, cobert de neu fins a mitja porta.
Davant nostre s'obre una esplèndida panoràmica de l'alta vall d'Aguas Tuertas completament plana amb el riu Aragón Subordán serpentejant-hi tranquil·lament pel mig.

Just aquí, a l'entrada de la vall hi hauria d'haver un dolmen que no veiem perquè deu estar colgat de neu, però que en tot cas, demostra que fa milers d'anys que aquestes muntanyes són habitades. I és que tota la vall d'Hecho està plena de vestigis històrics de totes les èpoques.
Veient aquesta esplanada als nostres peus, no podem fer altra cosa que baixar-hi a fer una volta.

Així doncs, seguint les petjades d'altra gent, baixem des del coll fins al costat del riu i recorrem un bon tros de la vall.
El paisatge és preciós, ja que a les altes i escarpades muntanyes que envolten la vall hi contrasta l'esplanada per on el riu Aragón Subordán fa enormes llaçades que van de punta a punta. De fet, és tal la planura del terreny que de vegades dubtes de la direcció que segueixen les aigües del riu.

Per acabar-ho de rematar, al final de la vall la Serra de Bernera té un aspecte completament amenaçador, amb un núvol que en tapa les puntes més altes. És l'inici del canvi de temps que una estona després farà baixar les temperatures i provocarà ruixats i nevades.

Sense cap mena de dubte l'alta vall d'Aguas Tuertas és un dels llocs més bonics del Pirineu.

Un cop visitada la vall i abans no es produeixi el canvi de temps pronosticat pels meteoròlegs, fem mitja volta i pel mateix camí que hem vingut retornem al cotxe.

El Pla de Busa i el Capolatell (Solsonès)

2010-04-02T23:42:00.007+02:00

El Pla de Busa és un altiplà situat al nord-est de la comarca del Solsonès que crida especialment l'atenció perquè està completament envoltat per altíssimes cingleres. Són precisament aquestes cingleres que tradicionalment n'han dificultat l'accés, les que han ajudat a mantenir l'espai en perfecte estat conservació.

Situació: Solsonès, serra de Busa.

Punt d'inici: grau de la creu (1371m)
Accés: Des de Solsona prenc la carretera C26 en direcció a Navés, trenco cap a l'esquerra en direcció a Besora. Deixo enrere el castell, i segueixo la pista asfaltada. Sempre fent cas de les indicacions de Busa deixo enrere trencalls a dreta i esquerra fins superar el cinglera de la Creu. Aparco el cotxe just al coll que separa el tossal de la Guàrdia de la cinglera de la Creu.
Horari aproximat: 2:15h
Distància aproximada: 9 km
Pujada acumulada: 125 metres
Alçada màxima: 1375 metres
Punts d'interès: Pla de Busa, ermita de Sant Cristòfol, el Capolat, el Capolatell, el Rial de Busa.

La ruta pas a pas.

Tant bon punt trec el nas per sobre de les cingleres i veig el pla de Busa ja intueixo que no quedaré decepcionat.
Deixo el cotxe a la zona que sembla habilitada com aparcament, just a l'entrada del Pla (1371m) al costat mateix de la creu i del tossal de la Guàrdia.

Des del mateix aparcament, em faig una idea general del Pla i situo en el mapa les diferents construccions que veig, el Rial, l'ermita de Sant Cristòfol, la Casa Vila.
Començo a baixar per la pista que mena a la masia del Rial de Busa, situada al mig del Pla. A dreta i esquerra tinc un magnífic bosc de pi roig amb l'herba perfectament retallada pels ramats que hi deuen pasturar, a l'esquena deixo el coll i el tossal de la Guàrdia.

Hi ha una mica de neu i gel a la pista de les últimes nevades. Vigilant de no fotrem de lloros arribo a una cruïlla on un pal indicador assenyala la direcció de l'ermita de Sant Cristòfol que vull anar a visitar.
Prenc la pista enfangada que marxa cap a la dreta i la segueixo durant un bon grapat de metres deixant enrere tots els trencalls fins que en trobo un que indica la direcció de Sant Cristòfol.

Deixo momentàniament la pista que seguia i trenco a la dreta per una pista que en un no res em deixa als peus de l'ermita.
Un cop examinada l'ermita des de tots els costats, desfaig el camí fins a tornar a trobar la pista que seguia, uns metres per sota d'on sóc.
Ara em dirigeixo, en direcció nord-oest, cap a la masia no habitada de la Casa Vila. Paro un moment, uns metres abans d'arribar-hi i baixo una mica per un sender a mà esquerra que m'aproxima a una font.

Torno enrere fins a la pista i, ara si, arribo a la Casa Vila. Passo a tocar de la casa i segueixo la pista que, en direcció nord-oest, s'endinsa al bosc.
Sense deixar el camí, que no té pèrdua, arribo al Capolat (1358m), amb unes magnifiques vistes sobre la cinglera del Moro, el Port del Compte i la Vall de Lord.

Ara el camí comença a baixar lleugerament fins arribar a la palanca que dóna accés al Capolatell, també conegut com la presó de Busa.
El Capolatell és una mola de roca completament envoltada per cingles verticals d'un centenar de metres d'alçada. Només s'hi pot arribar per la banda oriental, a tocar del Pla de Busa, on l'alçada del cingle és menor i una passarel·la metàl·lica, no apta per qui pateixi vertigen, en facilita l'accés.

És tal l'aïllament d'aquesta roca que, durant la guerra del francès (1808-1814) el Capolatell va ser utilitzat com a presó dels soldats francesos que no tenien manera d'escapar.
Travesso la passarel·la que dona accés al Capolatell en compte perquè fa una mica de pendent i no voldria caure.
Faig la volta a la presó de Busa vigilant els nombrosos avencs que perforen la roca. Les cingleres que cauen completament verticals em fan comprendre el perquè s'utilitzava aquest espai com a presó. Només es pot sortir d'aquí per la passarel·la o llençant-se al buit unes quantes desenes de metres.

Un cop considero que el Capolatell ja està explorat, torno a travessar la passarel·la en sentit est i desfaig el camí fins a la Casa Vila.
Just abans d'arribar a la Casa Vila prenc un camí, a mà dreta, que va directament a la masia del Rial ( la única masia habitada del Pla).

Passo pel costat del Rial de Busa , a mà esquerra, i de les basses que recullen l'aigua, a mà dreta.
Uns metres més enllà del Rial arribo a la cruïlla on retrobo la pista que ve del coll on he aparcat el cotxe i he començat l'excursió.

El Coll del Conflent (Alt Urgell)

2010-03-11T00:22:00.009+01:00

Zona: Alt Urgell, Os de Civís
Accés: Per arribar a Os de Civís cal entrar a Andorra i travessar Sant Julià de Lòria. Passat Sant Julià una carretera asfaltada puja fins a Os de Civís. Per arribar a la Borda de la Plana, travessem el poble i seguim pujant per la carretera fins que s'acaba l'asfalt.
Punt d'inici: Borda de la Plana (1647m)
Horari: 3:50 hores
Pujada acumulada: uns 550 metres.
Alçada màxima: 2177 metres
Punts d'interès: Coll de Conflent, Pla de la Cabana.

Fot un dia de pena, fa dies que els homes del temps pronostiquen un mal dia i a fe de déu que l’han encertat de ple.

Tot i aquest pèssim panorama, com que anem prou ben equipats i tenim ganes de muntanya, decidim apropar-nos fins el poble d'Os de Cívis per provar les raquetes noves del Sergi.

La ruta pas a pas

Arribem a Os de Civís que ha quedat completament blanc després de la nevada d'aquesta nit. La carretera està prou bé i amb l'ajuda de les cadenes decidim pujar fins a la Borda de la Plana (1647m) on començarem l'excursió.

La Borda de la Plana és un bonic hotelet situat allà on s'acaba l'asfalt de la carretera.

Veníem fins aquí amb la idea d'enfilar-nos fins al Pic de Salòria però és evident que avui ni ho intentarem. El que si que farem és una bona passejada, i si podem pujarem fins el coll del Conflent.

Per pujar al coll del Conflent des d'Os de Civís podem pujar per la pista o pel fons de la vall. Com que desconeixem completament la zona i els núvols estant molt enganxats a la vall, decidim pujar per la pista, que a l'estiu utilitzen els 4x4 però que a l'hivern està completament colgada per la neu.

La pista comença just al final de l'aparcament de l'hotel i puja per l'obaga de la vall.

Ens posem les raquetes i de seguida comencem a pujar fins a la cruïlla amb la pista que va al pla de la Cabana (1683m).

Deixem la pista del pla de la Cabana a mà dreta i seguim pujant per la pista que va guanyant alçada amb llargues marrades.

Sense veure gaire més enllà dels arbres que tenim al davant, arribem al Coll de l'Aubaga (1933m) on un parell de pals indicadors assenyalen la direcció i l'estona que falta pel Coll del Conflent.

Segons el que diu el pal, tot just som a mig camí, i això no ens anima gaire. Dubtem si continuar o bé donar la volta perquè estem força fastiguejats de la boira.

Al final, com que no hi ha perill de perdre's i com que no volem veure ferit el nostre orgull, decidim seguir pujant una estona més.

Des de la cruïlla doncs, deixem a mà esquerra la pista que baixa cap a les Bordes de Serbellà i nosaltres seguim pujant per l'altra pista en direcció oest.

És curiós l'acumulació de neu dels vorals de la pista que indica que no fa masses dies, abans de l'última nevada, alguna màquina havia obert l'accés a la pista, ves a saber el per què.

De cop, la boira s'aixeca una mica i ens deixa veure la vall i els peus de les muntanyes. No és gaire però n'hi ha prou per animar-nos. Per no haver de tornar a baixar per aquesta pista que, francament, se'ns està fent pesadeta, arribarem al coll tant si com no.

Seguim pujant i, ara si, arribem al coll del Conflent (2177m). I sabem que és el Coll del Conflent perquè ens hem topat amb el pal indicador que així ho assenyala.

Aquí dalt, la boira i la neu es confonen, i com que no hi ha arbres sembla que estiguem flotant al buit. Si he de ser sincer és una sensació força estranya i fins i tot una mica angoixant.

No veiem i no es preveu poder veure res, per tant, sense allargar-nos decidim baixar a buscar el fons de la vall en direcció est.

Cent metres per sota del coll, la boira és menys espessa i els arbres han reaparegut. També han aparegut unes traces d'esquí i alguna marca groga que indica que per aquí puja el camí de la vall i que per tant, no anem mal encaminats.

Entre alguna que altra caiguda, seguim baixant cap al riu Salòria, uns metres més avall.

Arribem al pla de la Cabana (1937m), a la riba dreta del riu.

Al final del pla, comença un camí carreter que ja no deixem fins a creuar-nos amb la pista per la que hem pujat ja fa més de tres hores.

Ara si, desfem el camí pel que hem pujat abans i sense sortir de la pista arribem de seguida a la Borda de la Plana, on tenim aparcat el cotxe.

El salt de Gualba i el gorg Negre (Vallès Oriental)

2010-02-25T18:10:00.003+01:00

Zona: Vallès Oriental, Montseny, Gualba.

Accés: Des de Gualba segueixo les indicacions cap al parc del RACC i Riells. Just després de travessar la riera trenco a mà dreta cap a Riells. Passo de llarg el trencall que va a cal Gaveller i aparco un parell de corbes més amunt.

Punt d’inici: A la pista de Gualba a Riells (374m), passat cal Gaveller.

Horari: 2:45h

Pujada acumulada: 390 metres.

Alçada màxima: 660 metres.

Punts d’interès: Salt de Gualba, gorg Negre, riera de Gualba, Suro Gros.

La riera de Gualba recull les aigües des del pantà de Santa Fe fins a desembocar a la Tordera. Durant aquest curt trajecte fins a la Tordera però, té temps de formar gorgs i salts d’aigua que el fan, poc més que encantador. El llegendari gorg Negre i el salt de Gualba que visitaré avui, són exemples del que pot arribar a generar aquesta riera.

La ruta pas a pas

Aparco el cotxe a la pista que va de Gualba a Riells. Pujo uns metres per la pista fins a la corba tancada cap a la dreta i prenc el camí evident que baixa cap al parc del RACC (374m).

Arribo a una pista, just davant d’un pal que assenyala una ruta. Tiro cap a la dreta per l’ample pista i en pocs minuts arribo al mirador del Salt de Gualba. Realment el salt d’aigua és bastant més alt i gros del que m’imaginava.

Un cop vist el salt des de dalt, cal mirar-lo des de baix. Agafo un sender senyalitzat que baixa fent marrades cap a la central núm. 3 i uns metres abans d’arribar-hi prenc un caminet a mà dreta en direcció al salt. En pocs minuts em planto davant del gorg de la Goja, als peus mateix del salt.

Un cop mirat i remirat el salt, desfaig el camí i, ara si, baixo fins a la central núm. 3.

Travesso la riera i pel costat d’una petita sèquia m’enfilo a la pista que dona accés a la central.

Prenc la direcció oposada a la central i de seguida arribo a una pista que puja cap a la pedrera. Des de la mateixa cruïlla busco un sender que s’enfila a mà dreta entre el bosc i els matolls.

Pujo i pujo sense perdre el camí que té tendència a endinsar-se a la vall. Arribo als tubs d’aigua que baixen de la central de dalt núm. 2, giro a l’esquerra i segueixo pujant encara una mica més.

Ara el camí comença a planejar i en pocs minuts arribo a la central núm. 2 (640m).

La presa de la central està gairebé gelada i això m’anima perquè un dels teòrics al·licients d’avui és veure els canelobres de gel que hauria d’haver-hi al riu.

Creuo el riu pel costat de la resclosa i vaig a buscar un petit sender que, de moment, baixa per la riba esquerra de la riera. Vaig en compte perquè hi ha gel per tot arreu i ja he patinat un parell de vegades.

Arribo a la creu de dalt del gorg Negre. Baixo cap al riu, fins als peus del salt d’aigua. Els canelobres esperats, tot i que no són gaire grans, pengen de la paret de roca. De manera força imprudent intento col·locar-me al mig del riu per fer una bona foto i, com no podria ser d’un altra manera, acabo amb mans i peus dins de l’aigua gelada.

No prou escarmentat, decideixo seguir baixant per la riba esquerra esquivant, sempre que es pot, les plaques de gel.

Quan ja no puc seguir baixant per la riba esquerra, travesso el riu i ho intento per la riba dreta.

Faig alguna desgrimpada i entre alguna que altra patinada més, arribo als peus de l’últim salt del gorg Negre, sota l’altra creu.

Raja aigua i hi ha gel per tot arreu i ara mateix no se per on anar a buscar la pista de can Prat que segons el mapa passa molt a prop.

Al final, després de fer i desfer diversos senders que resulta que no ho són i de plantejar-me seriosament fer marxa enrera per on he vingut, trobo un pas per la riba dreta del gorg que em deixa en un sender que travessa la riera.

Sense més problemes i sense mullar-me gaire els peus arribo principi de la pista que mena a can Prat.

Passo pel costat de l’alzina anomenada suro Gros i en pocs minuts arribo a la masia de can Prat (530m).

Passo per la part de baix de la masia, per una pista que passa entre camps de conreu i arribo a la pista que va de Gualba a Riells.

Ja només he de baixar per la pista fins a trobar el cotxe.

Per l'Obaga de la Serra de Carreu (Pallars Jussà)

2010-02-16T23:40:00.005+01:00

Zona: Pallars Jusà, Massís del Boumort, Serra de Carreu, Bòixols.

Accés: Des de Bòixols es pren la carretera en direcció a Coll de Nargó. Passat el Km 20 s’agafa la desviació cap als pobles de Montanisell i Els Prats. Uns metres més endavant, en el trencall, s’agafa la direcció d’Els Prats. Es passa entra la Serra de Carreu i la de Sant Joan, i uns metres més endavant és deixa la pista d’Els Prats a mà dreta. S’arriba al coll de Llívia on hi ha un mapa de la Reserva de caça del Boumort.

Punt d’inici: Coll de Llívia (1481m).

Horari: 3:10h

Pujada acumulada: 380 metres

Alçada màxima: 1794 metres

Punts d’interès: Vistes i cingles de la serra de Carreu

M’he llevat amb ganes de raquetes. Podria endinsar-me al Pirineu, buscar algun lloc situat a prop d’alguna pista d’esquí (que sempre facilita l’accés amb cotxe) i passejar una estoneta amunt i avall, però no ho faré. Conec un racó encantador i solitari on abunden les bones vistes, la neu, i la tranquil·litat més absoluta: la Serra de Carreu.

Situada al sud del massís del Boumort, entre la muntanya de Sant Corneli i la Serra de Sant Joan; la Serra de Carreu és una autèntica muralla, gairebé infranquejable pel vessant sud, i amb una forta pendent pel vessant nord, però que amaga un parell d’esplanades a la part més alta que avui em disposo a visitar.

La ruta pas a pas

Entre fang, neu i gel que cobreixen parcialment la pista d’accés, arribo al coll de Llívia (1481m) on aparco el cotxe. L’esquena de la Serra de Carreu plena de neu és davant dels meus ulls i no té pèrdua.

Amb les raquetes calçades prenc la pista que s’endinsa cap al bosc. De seguida trobo una esplanada i abandono la pista per prendre un camí carreter que puja amb decisió. De fet, puja amb tanta decisió que de tant en tant he de parar per recuperar l’alè.

Sense desviar-me del camí veig a banda i banda restes de trinxeres de la guerra civil ja que aquesta serra era una posició republicana quan el front va establir-se al Pallars.

Ara que la pendent és menys pronunciada, deixo a mà dreta un caminet que més tard vindré a buscar per apropar-me a la Roca Grallera.

Definitivament, això va perdent inclinació i de seguida arribo al Plan de Riba (1709m).

Paro a la vora dels cingles a reposar i observar el paisatge. Als peus hi tinc el poble de Bòixols i la serra de Carrànima, i un mica més lluny, es veuen els dos Montsecs. A l’esquena, tapat pels núvols hi tinc el Cap de Boumort i els seus 2077 metres.

Passejo una mica pel prat buscant sense èxit, la cova del forat negre, que assenyala el mapa.

Ara vull anar fins a la roca Grallera, situada més a ponent, però no ho puc fer seguint la carena perquè hi ha molt bosc i amb les raquetes m’enganxo a totes les branques. Així doncs busco un camí alternatiu que em permeti apropar-m’hi amb facilitat.

Faig marxa enrere pel mateix camí que he pujat i vaig a buscar una desviació que he vist quan pujava. Seguint les passes de les meves raquetes arribo a la desviació, prenc el caminet a mà esquerra, que en poca estona em deixa, un altre cop, a la vora del penya-segat.

Ara si, segueixo la carena cap a l’oest fins a la roca grallera (1708m) que sobresurt del cingle. Aquí també busco un pou que assenyala el mapa i que, evidentment, no se trobar.

Comença a nevar, però abans d’emprendre la tornada cap al cotxe vull apropar-me fins a la cresta de Carreu, una mica més a ponent. Seguint la carena de seguida tot agafa pendent i el que era una esplanada es converteix en una bonica cresta.

Aquí les raquetes ja no fan servei i decideixo calçar-me els grampons.

Recorro un tros de la cresta de Carreu (1794m) fins que la vista és prou espectacular. Faig un grapat de fotos del Montsec, del Cadí, del Boumort i de la mateixa cresta, abans de tornar enrere pel mateix camí.

Arribat un altre cop a l’esplanada, busco les meves petjades sobre la neu i les segueixo de baixada fins al cotxe.

Ruta del bandoler Rocaguinarda (Osona)

2010-02-10T14:29:00.005+01:00

Situació: Osona, Lluçanès, Oristà.
Punt d'inici: Plaça Catalunya a Oristà (468m).
Horari: 2:15 hores
Pujada acumulada: 145 metres.
Alçada màxima: 545 metres
Punts d'interès: Oristà, masies del Lluçanès, can Rocaguinarda, gravats.

Fa mal temps, plou i fot fred, però fa dies que no surto a voltar i no puc retenir-me ni un dia més a casa.

Faré una excursió pel Lluçanès, on no he estat mai, i visitaré el lloc on va néixer i exercir un dels bandolers més famosos de la nostra història: Perot Rocaguinarda.Perot Rocaguinarda va néixer l’any 1582 al mas de Can Rocaguinarda, dins del terme municipal d’Oristà.

Va ser el cinquè de set fills i com que no tenia el títol d’hereu va veure’s abocat al bandolerisme al costat dels nyerros.

Sense necessitat de ser tant sanguinari com els seus contemporanis va aconseguir ser respectat i va convertir-se en un dels caps més notables del bandolerisme català. Fins i tot Cervantes en parla en el Quixot.

La ruta pas a pas

Així doncs per impregnar-me una mica de l’esperit d’en Rocaguinarda, prenc el cotxe i em planto a la plaça Catalunya d’Oristà (468m.).

Vaig fins a la rotonda de l’entrada del poble, i camino uns quants metres per la carretera en direcció a l’Eix transversal fins que trobo una pista de terra a mà dreta.Baixo per la pista fins a la masia del Tint que queda a mà dreta. Sense deixa la pista, segueixo el curs de la riera Gavarresa fins a creuar-la per una passera.

Davant tinc l’enorme masia de la Quintana amb el seu complex ramader. M’hi apropo i entre lladrucs de gos travesso la masia pel mig fins a tornar a trobar la riera. La travesso deixant a mà dreta la pista per on tornaré.

Ara la pista puja lleugerament fins als Plans de la Rierola on trobo les ruïnes d’una antiga masia.Torno a baixar cap a la riera Gavarresa, que segueixo durant uns metres abans de tornar-la a creuar.Camino per la riba dreta sota la cinglera dels Tres Còdols fins a arribar a la masia de can Miquelet.Deixo can Miquelet enrera i començo a pujar per la pista que de seguida em porta a una cruïlla on un pal indicador assenyala la direcció del mas Rocaguinarda.

Arribo a les ruïnes del mas Rocaguinarda (480m.), del segle XVI, on va néixer el famós bandoler.Després de descansar una mica, decideixo anar a visitar els curiosos gravats que, segons diuen, va fer el mateix Rocaguinarda en una bauma del cingle.Seguint les fites i alguna marca de pintura baixo per un sender cap al cingle dels Tres Còdols on trobo la bauma. Hi ha gravats de tota mena però el més curiós és el nom de Perot Rocaguinarda gravat al costat de la paraula bandoler.

Torno enrera pel mateix sender fins al mas Rocaguinarda on prenc la pista cap a la dreta.Passo de llarg la masia de la Gallinera, que sembla habitada, i uns metres més enllà trobo una cruïlla on abandono la pista principal per un camí ample que comença a baixar a mà dreta cap a la riera Gavarresa.

Enfangat fins els genolls arribo a la riera Gavarresa i uns metres més endavant a la masia de la Quintana on ja m’esperen els gossos i els seus lladrucs.
Ara ja només em cal desfer el camí fins a Oristà.

La Mola pel Camí dels Monjos (Vallès Occidental)

2010-01-29T00:41:00.008+01:00

Situació: Vallès Occidental, Matadepera.
Punt d'inici: Carrer Belles Roques de Matadepera (720m.)
Horari: unes 2 hores anar i tornar.
Pujada acumulada: uns 385 metres.
Alçada màxima: 1102 metres.
Punts d'interès: La Mola, Monestir de Sant Llorenç, Camí dels Monjos.

Amb poc més de 1100 metres, La Mola és el punt més alt del massís de Sant Llorenç del Munt i de la comarca del Vallès Occidental. El monestir romànic de Sant Llorenç i les vistes sobre el Vallès justifiquen sobradament l'ascensió.

Pujaré per una de les rutes més clàssiques del parc natural, resseguint l'últim tram del camí dels monjos que enllaça el Monestir de Sant Cugat del Vallès amb el de Sant Llorenç.

La ruta pas a pas.

Deixo el cotxe a la part més alta de Matadepera, al carrer de les Belles Roques, just al costat d'un pal indicador(720m.) que assenyala la direcció que he de prendre per pujar a la Mola.
Seguint les marques blanques/grogues del camí dels monjos, començo a pujar pel costat d'una casa i d'un dipòsit d'aigua.
Sense deixar mai el camí, molt fresat, m'enfilo a la Roca de les Onze Hores (852m.) per la Canal dels Monjos.

La neu que ha caigut el dia abans embelleix el paisatge però també fa que l'ascensió sigui més perillosa, ja que les patinades són constants durant tot el trajecte.
Arribo a la zona coneguda com el Planet (1000m.) des d'on ja hi ha una magnífica visió del monestir al cim de la Mola i de Montserrat, situada més a l'oest.

Passo per la dreta de la Roca del Colom i em trobo la caravana de rucs que baixen del monestir a buscar queviures. M'arrambo i els deixo passar.

Des d'aquí, en unes poques marrades, arribo als prats que envolten el cim de La Mola.
Fot un fred que pela! I no dubto a entrar dins del monestir per resguardar-me en companyia d'un fotimer de gent que ha tingut la mateixa idea.

Faig quatre fotos i prenc una barreta de cereals abans d'emprendre la tornada pel mateix camí.