04 de gener, 2009

El Taga des de Pardines (Ripollès)

Situació: Pirineu Oriental, Pardines
Inici: Ermita de Santa Magdalena
Horari: un matí
Desnivell: 814m.
Alçada màxima: 2040m.



Uf...El Taga, aquesta petita però alhora gran muntanya que em prou feines passa dels 2000 metres i que m’ha costat dos intents fer-hi el cim.
La primera vegada que vaig ser-hi va ser l’any passat; si no recordo malament per aquestes mateixes dates, o potser un pèl més tard. Tant se val.
Hi havia neu suficient per anar amb les raquetes, i va ser utilitzant aquests instruments que vaig intentar pujar sense gaire fortuna. Potser va ser la meva tossuderia a pujar pel dret, potser van ser les raquetes que em patinaven, potser van ser la boira que no em deixava veure on collons era el cim o potser una mica de tot plegat, va provocar que decidís fer marxa enrera.
Aquest cop però, les coses seran ben diferents. Porto les mateixes raquetes que l’altra vegada, el mateix anorac, la mateixa motxilla, els mateixos guants, el mateix barret, les mateixes polaines, els mateixos bastons, i si molt m’apures, possiblement els mateixos calçotets i tot. Ara bé, aquesta vegada, a diferència de l’anterior, porto uns senyors grampons amb els que m’aferraré al terra com un gat s’aferra a l’arbre que s’acaba d’enfilar.


Com arribar-hi

Prenem l’autovia de Vic en direcció Ripoll. Passem de llarg aquesta població en direcció Ribes de Freser. Arribats a Ribes seguim les indicacions cap a Prdines. Ens perdem, fem un parell de voltes al poble i acabem trobant la carretera de Pardines, que és a pocs quilometres. Pardines és un poblet molt petit, el passem de llarg, en direcció Camprodon, i de seguida ens desviem a mà dreta cap a l’ermita de Santa Magdalena. Uns metres més amunt d’aquesta ermita hi ha una masia i un bon lloc per deixar-hi el cotxe.


La ruta pas a pas

Avui, com no passa gaire sovint, enlloc d’anar sol, som tres els que pugem al Taga. Només sortir del cotxe un pal indicador assenyala el camí que hem de seguir. Sota la mirada del pagès, que es deu preguntar per què carai ens fa falta tant de material per pujar una muntanya, que ell deu haver fet desenes de vegades quan va a buscar el bestiar, arrenquem a caminar. Pugem per una pista de terra, coberta de neu i gel, que arrenca de davant de la masia on hem deixat el cotxe. Sense deixar la pista, trobem un aparcament on a l’estiu es poden deixar els cotxes. Em poso les raquetes i seguim pujant per la pista fins que aquesta s’acaba en una esplanada on hi ha un parell d’abeuradors pel bestiar i un tancat.

Pugem per la banda esquerra del torrent de Vilaró per un terreny rocos. Ara el terreny es va aplanant i el cim del Taga queda perfectament definit al nostre davant.
Sense donar-hi massa voltes, ens treiem les raquetes, ja que el vent ha escombrat la neu, i pugem pel dret.

El cim està marcat amb una enorme creu que no passa precisament desaparcebuda. Tot i que no fa el sol que desitjavem, el dia és molt clar i les vistes són espectaculars!
Fa fred i decidim baixar de seguida. Baixem pel dret desfent el camí i alhora de dinar ja som al cotxe.

Cap comentari: